El Godó d'enguany ha estat un gran Godó. La baixa de Kei Nishikori a darrera hora va trasbalsar les expectatives, però va ser compensada per l'alta inesperada d'Andy Murray, que feia cinc anys que no venia i que mai havia jugat a Barcelona lluint la condició de número 1. Això cal agrair-ho, a part dels contactes del director del torneig, Albert Costa, a la derrota que li va infligir Albert Ramos en els vuitens de Montecarlo. Amb el camí de preparació sobre terra batuda escurçat tot just en la seva primera setmana d'adaptació a la superfície, l'escocès va demanar asil esportiu a la ciutat on va viure una part de la seva formació quan era un adolescent i en el torneig en què, gràcies a la seva inscripció en l'acadèmia Sánchez Casal, va debutar en el circuit professional. Sí, Murray va jugar en el Godó del 2005 el seu primer partit ATP.

En el pla emotiu, el comiat d'Albert Montañés va ser merescut. El RCT Barcelona 1989, que cuida al mil·límetre els detalls i que si l'ATP l'hi concedís el privilegi estaria plenament capacitat per organitzar un Masters 1.000, va estar a l'altura amb un jugador que ha defensat molts anys els colors de l'entitat amb fidelitat. L'acte a la central va ser digne d'un jugador valuós i discret que ha conquerit sis títols. L'enyorarem. El sorteig va ser benèvol i li va donar l'oportunitat de perdre contra un amic i també jugador del RCT Barcelona que va contribuir amb elegància a la festa: Feliciano López. El toledà, que parla prou bé en català, també és un exemple. Ha jugat 17 vegades el torneig, més que ningú, i ha superat la marca de Manel Orantes (16). Montañés també l'ha jugat 16 cops. En una zona de predomini de l'argila, Feli és atípic. Ha estat i és el jugador espanyol amb millor volea. Va encaixar una derrota molt digna contra Murray, que contra Ramos a quarts va demostrar que té mes vides que un gat però que va haver de claudicar davant del vigor, valentia i qualitat de Thiem en la semifinal. L'efecte col·lateral de la baixa de Nishikori és haver centrat excessivament jugadors de nivell més alt a la part de dalt del quadre i deixar més desguarnida la part baixa on estava ubicat l'asiàtic com a segon cap de sèrie. Amb un quadre més fort, Nadal, el gran atractiu etern del torneig i ja deu cops increïble campió, segurament hauria arribat igualment a la final, però l'espectacle hauria estat més lluït. Una llàstima, per exemple, que Roberto Bautista, un castellonenc que sense fer soroll s'ha plantat al top 20, es trobés Ramos en els vuitens. En el capítol de sorpreses no s'hi pot incloure el finalista austríac, Dominic Thiem, perquè ja venia amb el cartell de top ten. Nadal, el jugador 10, però, el va minimitzar en la final.