Un Godó de gran nivell tennístic

El Godó d'enguany ha estat un gran Godó. La baixa de Kei Nis­hikori a dar­rera hora va tras­bal­sar les expec­ta­ti­ves, però va ser com­pen­sada per l'alta ines­pe­rada d'Andy Mur­ray, que feia cinc anys que no venia i que mai havia jugat a Bar­ce­lona lluint la con­dició de número 1. Això cal agrair-ho, a part dels con­tac­tes del direc­tor del tor­neig, Albert Costa, a la der­rota que li va infli­gir Albert Ramos en els vui­tens de Mon­te­carlo. Amb el camí de pre­pa­ració sobre terra batuda escurçat tot just en la seva pri­mera set­mana d'adap­tació a la superfície, l'escocès va dema­nar asil espor­tiu a la ciu­tat on va viure una part de la seva for­mació quan era un ado­les­cent i en el tor­neig en què, gràcies a la seva ins­cripció en l'acadèmia Sánchez Casal, va debu­tar en el cir­cuit pro­fes­si­o­nal. Sí, Mur­ray va jugar en el Godó del 2005 el seu pri­mer par­tit ATP.

En el pla emo­tiu, el comiat d'Albert Montañés va ser meres­cut. El RCT Bar­ce­lona 1989, que cuida al mil·límetre els detalls i que si l'ATP l'hi con­cedís el pri­vi­legi esta­ria ple­na­ment capa­ci­tat per orga­nit­zar un Mas­ters 1.000, va estar a l'altura amb un juga­dor que ha defen­sat molts anys els colors de l'enti­tat amb fide­li­tat. L'acte a la cen­tral va ser digne d'un juga­dor valuós i dis­cret que ha con­que­rit sis títols. L'enyo­ra­rem. El sor­teig va ser benèvol i li va donar l'opor­tu­ni­tat de per­dre con­tra un amic i també juga­dor del RCT Bar­ce­lona que va con­tri­buir amb elegància a la festa: Feli­ci­ano López. El toledà, que parla prou bé en català, també és un exem­ple. Ha jugat 17 vega­des el tor­neig, més que ningú, i ha superat la marca de Manel Oran­tes (16). Montañés també l'ha jugat 16 cops. En una zona de pre­do­mini de l'argila, Feli és atípic. Ha estat i és el juga­dor espa­nyol amb millor volea. Va encai­xar una der­rota molt digna con­tra Mur­ray, que con­tra Ramos a quarts va demos­trar que té mes vides que un gat però que va haver de clau­di­car davant del vigor, valen­tia i qua­li­tat de Thiem en la semi­fi­nal. L'efecte col·late­ral de la baixa de Nis­hikori és haver cen­trat exces­si­va­ment juga­dors de nivell més alt a la part de dalt del qua­dre i dei­xar més des­guar­nida la part baixa on estava ubi­cat l'asiàtic com a segon cap de sèrie. Amb un qua­dre més fort, Nadal, el gran atrac­tiu etern del tor­neig i ja deu cops increïble campió, segu­ra­ment hau­ria arri­bat igual­ment a la final, però l'espec­ta­cle hau­ria estat més lluït. Una llàstima, per exem­ple, que Roberto Bau­tista, un cas­te­llo­nenc que sense fer soroll s'ha plan­tat al top 20, es trobés Ramos en els vui­tens. En el capítol de sor­pre­ses no s'hi pot incloure el fina­lista austríac, Domi­nic Thiem, perquè ja venia amb el car­tell de top ten. Nadal, el juga­dor 10, però, el va mini­mit­zar en la final.