La UE Osor gua­nya 2-3 al camp de l'Aba­des­senc B i es pro­clama campió del grup 27 de quarta ter­ri­to­rial. Els situo. Osor és el meu poble (encara que ja fa anys que visc a Bar­ce­lona), molt a l'inte­rior de la comarca de la Selva, tant que es fica dins les Gui­lle­ries. És el poble on vaig néixer, on tinc la família i molts records d'infan­tesa i joven­tut. I l'Osor és un equip de fut­bol molt modest que sem­pre ha jugat en la cate­go­ria fede­rada més baixa que hi ha. Durant molts anys se'n deia ter­cera regi­o­nal i fa unes quan­tes tem­po­ra­des és la quarta ter­ri­to­rial. La notícia és molt sen­zi­lla: l'Osor ha que­dat campió i ha acon­se­guit l'ascens a ter­cera ter­ri­to­rial. És la millor clas­si­fi­cació de la història del club, que fa tres dècades havia acon­se­guit un sisè lloc. Jo jugava en aquell equip que va acon­se­guir aque­lla fita, una tem­po­rada en què vam tenir el pri­vi­legi de ser entre­nats per Fran­cesc Gui­tart, lla­vors juga­dor del Figue­res i que s'havia for­mat a la Damm i al Barça B. Aquell any ens ho vam pas­sar molt bé jugant a fut­bol. Però segu­ra­ment menys que els que han dut la samar­reta blanc-i-ver­me­lla aquesta tem­po­rada i l'ante­rior. Han estat un grup de juga­dors que han fet equip dins i fora del camp. Juga­dors del poble, alguns fills dels que havien jugat amb mi, i altres de fora però que s'han inte­grat molt bé al muni­cipi. Han jugat molt bé a fut­bol i alguns dies al camp hi hagut fins i tot més públic que habi­tants té el poble. I a mi, en la distància, m'han fet sen­tir molt orgullós. Com quan Osor va ser visi­tat per El Foras­ter, o per la Fira del Sen­glar o pel Ball del Ciri.

Aquesta història, ja ho sé, és molt local, però el sen­ti­ment que repre­senta és uni­ver­sal: la feli­ci­tat.