Avegades no cal explicar gaire les coses, només cal veure-les. Com aquesta temporada. Com ahir. La temporada en dos partits. En dues hores. Al Camp Nou, el Barça va trigar a posar-s'hi, com tantes altres vegades, i al final va ser-hi a temps, almenys, per no haver deixat escapar la lliga indignament. A La Rosaleda, el Madrid va fer el que havia de fer, guanyar; sense que importi com ha jugat a futbol, com tota la temporada. No hi ha hagut gaires més secrets que aquests tan evidents per explicar aquesta temporada. Bé, sí, la tutela arbitral per evitar que al Madrid se li escapés el seu objectiu oficial. El Barça ha fet un vol tan rasant que aquesta vegada no s'ha pogut elevar per sobre dels imponderables que tots sabem i que Guardiola mateix ens va descriure quan va dir que el club blaugrana sempre ha de fer més del que és objectivament necessari per estar per sobre dels rivals. En tots els aspectes. Tots. I aquesta temporada el Barça ha tingut un vol ras, no ha elevat el to futbolístic. Ha intentat jugar a la carta i ho ha fet sense cap as a la màniga. I ha perdut. O no ha sabut guanyar. Ni la Champions ni la lliga. El Madrid, en canvi, ha justejat contra els rivals amb més cara i ulls. Però no ha perdonat contra els dèbils, amb ajuda o sense. Zidane ha sabut recuperar el Madrid que no se sap com guanya, però guanya. Ell mateix ha dit que és més una qüestió de mentalitat que de futbol. No cal ser cap premi Nobel per entendre aquesta temporada. Tothom ho ha vist.

El Barça es va resumir ell mateix en el partit contra l'Eibar. Va fer un partit com tants altres aquesta temporada. Sense ajustar el punt competitiu a les exigències del rival. Li ha passat, sobretot, davant adversaris com el d'ahir, l'Eibar. És contra aquests rivals que no ha sabut guanyar la lliga. Contra els que ja porten la motivació incorporada, ha rendit de manera excel·lent. A casa i, sobretot, a fora. (A la Champions ha estat al revés, o potser no tant: el nivell l'ha baixat en els partits d'anada).

L'Eibar de Mendilibar va sortir a jugar com sempre ho fan els equips de Mendilibar contra el Barça. Amb valentia, va fer pressió alta i va mantenir les línies juntes lluny de la porteria de Yoel. Va reduir tant com va poder els espais a la zona de creació de joc blaugrana. Davant aquest panorama, l'equip de Luis Enrique va centrar els seus esforços a treure la pilota amb paciència des de darrere i, tot seguit, saltar-se el mig del camp per arribar tan aviat com pogués a l'àrea visitant. Va renunciar a la lluita per la conquesta d'espais a la zona de creació i els va buscar amb insistència entre la línia defensiva i el porter de l'Eibar. Era una opció que també ha decidit en partits similars aquesta temporada. La majoria de les vegades. I no és mala opció si es compensa la falta de creació de joc amb efectivitat davant la porteria. Si es tria ser més efectiu a les àrees en lloc de dominar el joc des del mig del camp, simplement s'ha de ser més efectiu. Però el Barça, durant molta estona, no ho va ser en cap de les dues àrees. Va encaixar un gol d'Inui i Luis Suárez va perdonar dos un contra un amb Yoel. I l'Eibar va crear més perill clar que el Barça en la primera part. El resum dels primers quaranta-cinc minuts dels partits de Màlaga i el Camp Nou va ser que calien almenys quatre gols perquè el Barça fos campió. I no estava clar si hi estaven més a prop els del Màlaga o els del Barça.

L'equip de Míchel va preservar un paper digne, però la victòria del Madrid no va perillar. I el Barça del “ja ens hi posarem” s'hi va posar. Una derrota hauria estat inadmissible, però l'equip es va passejar per l'abisme durant una hora. Ho va fer com altres vegades aquesta temporada. Saltant-se el futbol i atacant amb passió. De l'actitud funcionarial a les rauxes apassionades, així ha passat la lliga i ha passat la Champions. Sense trobar l'equilibri temperamental i futbolístic.

Queda la copa. La propina.