Encara que no sigui la pròpia alma mater studiorum, sap greu veure una universitat pròxima ocupant el darrer lloc del rànquing anual amb què la Fundación Conocimiento y Desarrollo (privada, com ella) classifica des de fa quatre anys les 69 universitats espanyoles a partir dels indicadors d’ensenyament i aprenentatge, investigació, transferència de coneixement, orientació internacional i contribució regional homologables internacionalment.

I sap greu perquè allò que passa a la Universitat de Vic passa avui amb la final de la copa del Rei que juga el Barça.

Com ella, que si destaca per alguna cosa en aquell rànquing és per l’aparició per conveni, pagament i connivència a la premsa local, avui el club aspira a les escorrialles del reconeixement per continuar-se mantenint a les portades per on li treuen el nas la massa de socis.

És trist, però tenim el provincianisme tan arrelat que ens hem saturat de la commemoració del 25è aniversari de la primera copa d’Europa com, a Vic, dels 20 anys de la Universitat Central de Catalunya, que també se’n diu, celebrats els mateixos dies, com si tot el món n’estigués més al cas que de la final de la Champions d’aquí a vuit dies a Cardiff o dels informes reiterats que ens assenyalen de quin mal es dol la criatura.

És simptomàtic que Francesc Solé Parellada, vicepresident de la fundació esmentada, catedràtic d’organització d’empreses i director de la Càtedra Unesco de Gestió de les Universitats, se sagnés en salut amb l’eufemisme que no pot parlar-se de les pitjors universitats, sinó d’aquelles que tenen “un nombre més baix d’indicadors d’alt rendiment”, perquè precisament entre aquests hi ha la capacitat d’integrar l’anàlisi crítica en comptes de bandejar-la.

I no sembla pas que valorar com un triomf sortir a les portades locals per qualsevol trofeu de províncies pugui merèixer cap summa cum laude.