Manuel Vázquez Mon­talbán era un dels culers il·lus­tres que havia sofert les qua­tre der­ro­tes en la copa d’Europa abans de la final de Wem­bley (1992). La pri­mera, el 1960, apro­fi­tant que estu­di­ava peri­o­disme a Madrid, va assis­tir al par­tit d’anada al San­ti­ago Ber­nabéu per pre­sen­ciar la des­feta en les semi­fi­nals con­tra l’etern rival. La segona, l’any següent, en la final de Berna amb el Ben­fica, quan la fata­li­tat dels pals qua­drats de la por­te­ria va avor­tar tres pos­si­bles gols. La ter­cera, una altra vegada en les semi­fi­nals con­tra el Leeds (1975), coin­ci­dint amb la diada de Sant Jordi al Camp Nou. I la quarta, molt més recent i dolo­rosa en pro­duir-se en una final, con­tra un equip molt infe­rior, l’Ste­aua de Buca­rest, i jugant ben a prop de casa, a Sevi­lla (1986).

A la vista de la tra­jectòria històrica de l’equip en aquesta com­pe­tició s’entén que Vázquez Mon­talbán, amb la seva lúcida iro­nia, espe­culés dos dies abans de dis­pu­tar-se el par­tit a Wem­bley sobre quin era el resul­tat més con­ve­ni­ent per al bar­ce­lo­nisme. D’una banda, la der­rota con­fir­ma­ria la male­dicció que per­se­gueix els culers en aquest tor­neig –ni la ter­cera seria la bona– i el Barça s’hau­ria de con­for­mar amb el “títol de club que més vega­des ha arri­bat a la final de la copa d’Europa sense gua­nyar-la”. Però, a més, la impos­si­bi­li­tat d’asso­lir el màxim guardó con­ti­nen­tal supo­sa­ria un cop simbòlic devas­ta­dor per a un poble tan euro­pe­ista com el català.

D’altra banda, una victòria qüesti­o­na­ria l’essència bar­ce­lo­nista carac­te­rit­zada per que­dar sem­pre en segon lloc, a les por­tes d’un tri­omf fur­tat per alguna cir­cumstància extrínseca. Aquest tren­ca­ment de l’ordre natu­ral podria com­por­tar greus dese­qui­li­bris psi­cològics i patriòtics per a un espe­rit col·lec­tiu, el culer i el català, cons­truït al vol­tant de les grans des­fe­tes. Al llarg de la tem­po­rada, tant en la lliga com a Europa, l’equip se sen­tia acla­pa­rat per la por de gua­nyar en els moments deci­sius. Un tret que alguns filòsofs con­si­de­ra­ven propi d’un tarannà català edu­cat en la mesura i en l’ocul­tació dels seus atri­buts i que sem­blava haver afec­tat l’exèrcit simbòlic des­ar­mat de Cata­lu­nya, fins i tot quan el joc dels dos prin­ci­pals equips madri­lenys era tan esbo­jar­rat com els seus res­pec­tius pre­si­dents. Davant d’aquesta dis­jun­tiva, Mon­talbán, per pri­mera vegada en la seva tra­jectòria com a afi­ci­o­nat culer, desit­java pre­sen­ciar la final amb els ulls clo­sos i en obrir-los, un cop aca­bat el par­tit, accep­tar amb natu­ra­li­tat la der­rota o espe­rar alguna mala notícia, com la pujada de l’IVA, en cas de victòria (“No sé, no sé”, a El País, 1992).

Minuts després de pro­cla­mar-se campió d’Europa, davant les càmeres d’una tele­visió fran­cesa, Vázquez Mon­talbán va con­tes­tar afir­ma­ti­va­ment, tot i adme­tre tant el seu mate­ri­a­lisme com el seu ate­isme, a la pre­gunta de si el Barça era més que un club, un sim­bo­lisme sense el qual no es podien enten­dre els seus èxits i fra­cas­sos. Tan­ma­teix, més enllà de la mani­pu­lació d’aquesta repre­sen­ta­ti­vi­tat naci­o­nal en funció dels interes­sos de la junta direc­tiva i dels polítics cata­lans de torn, l’escrip­tor bar­ce­loní asse­gu­rava que “el Barça és la seva gent”.

Ebri d’eufòria per un èxit sense pre­ce­dents, Mon­talbán, que reser­vava el seny per a la política i per a l’amor, va con­fes­sar la seva creença reli­gi­osa en el bar­ce­lo­nisme com una mitjà per legi­ti­mar la “part irra­ci­o­nal de la seva com­prensió del món” i expe­ri­men­tar “un èxtasi sobre­na­tu­ral”. No obs­tant això, reco­nei­xia que durant una època de la seva vida, men­tre estu­di­ava i llui­tava clan­des­ti­na­ment con­tra el fran­quisme, va pas­sar per una crisi de fe en el fut­bol. Fins que, un cop fina­lit­zada la seva con­demna a la presó de Lleida, es va plan­te­jar si era més absurd creure en Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón –els seus ídols d’infan­tesa– que en diri­gents com Car­ri­llo i el Guti, i va deci­dir abraçar el credo bar­ce­lo­nista cons­ci­ent que ni la vida, ni la història, ni Europa com­plaïen els seus anhels. El tri­omf acon­se­guit pel Barça a Wem­bley con­fir­mava l’encert de la seva elecció, ja que, si més no, el Vell Con­ti­nent satis­feia les seves expec­ta­ti­ves. A més, l’omplia d’una joia només com­pa­ra­ble a l’expe­ri­men­tada amb la cai­guda de Sai­gon (1975).

La feli­ci­tat que pro­por­ci­o­nava als culers aquesta victòria res­po­nia, en opinió de Vázquez Mon­talbán, al fet que era més que un club. Per això pro­po­sava amb sen­tit de l’humor que el Barça fos reco­ne­gut “com a ins­ti­tut secu­lar i com a religió” amb un cel –gua­nyar el Madrid– i un infern –per­dre amb el Bar­bas­tro– rela­tius, dos extrems garan­tits per als culers que rati­fi­quen la seva con­vicció (“Credo”, a El País, 1992).

Wem­bley 92, així com les finals del 1994, el 2006 i el 2009, des­men­tien els pit­jors pronòstics de Mon­talbán. L’any 1986, dece­but per la der­rota a Sevi­lla, havia vati­ci­nat que cal­dria espe­rar uns altres vint-i-cinc anys per jugar una nova final de la copa d’Europa (“2011”, a El País, 1986). Ara bé, no anava tan des­en­ca­mi­nat. Pre­ci­sa­ment el 2011, el Barça, guiat per Guar­di­ola, va tor­nar a Wem­bley i va aixe­car la quarta ore­lluda. Un tri­omf que, de ben segur, va gau­dir des del cel reser­vat als cre­ients bar­ce­lo­nis­tes.