El mateix dia que l’entrenador asturià Luis Enrique s’acomiadava de l’afició blaugrana des del Vicente Calderón amb el seu novè títol (de tretze possibles, en tres anys!), l’esport català també celebrava una fita de luxe: el vigatà Ferran Latorre conquistava el cim de l’Everest, el seu catorzè vuit mil. Certament, cal agrair que alguns mitjans de comunicació –entre ells els de la Corporació Catalana o aquest mateix– van destacar l’aventura de l’osonenc abans de parlar de la final de copa, hores abans del partit: un exercici de realisme, de bon periodisme esportiu, sabedors de la dificultat que suposa pujar fins a 8.848 metres i el mèrit que té pel sistema esportiu de Catalunya tenir alpinistes de la talla d’en Ferran. O del Kilian Jornet, que en una setmana hi va pujar dos cops!

Segurament, també els mitjans de comunicació hem contribuït a fer del futbol l’opi del poble: hem estat còmplices de les postveritats i hem convertit rumors en notícies simplement per vendre més o tenir més audiència. Però, davant de les fites del Kilian o el Ferran ens retrobem amb nosaltres mateixos radiografiant aventures impossibles amb final feliç, fent-les entenedores pel gran públic. Els ascensos d’un i l’altre han estat totalment diferents, però igual de meritoris. Entendre la complexitat del que han fet aquest parell d’alpinistes és francament més difícil que saber si el Barça va jugar bé o no contra l’Alavés. Sovint hem entronitzat l’èpica dels gols de Leo Messi –i a fe de Déu que és el millor de la història del futbol!–, però aquest final de primavera dos catalans han fet quelcom que iguala les gestes del davanter argentí. Han arribat al sostre del món, gairebé a l’infinit, i han tornat per explicar-ho.

L’alpinisme resumeix en molts moments alguns dels valors més humans de l’esport: esforç, superació personal, cooperació i èpica. Sí, perquè la muntanya per a l’alpinista té una doble personalitat: és amant i dimoni. La muntanya es fa estimar i adorar, però és respectada i temuda. Per entendre-ho, només cal llegir els llibres de l’amic Eduard Sallent, un altre dels alpinistes osonencs destacats dels últims anys, i que ha estat autor del best seller de muntanya titulat Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat (Desnivel, 2009), diverses vegades reeditat. Kilian Jornet ha estat un dels herois catalans dels últims temps: un superhome que aconsegueix reptes impossibles. Ens ha normalitzat les fites inhumanes. Però, Ferran Latorre, l’amic Ferran, és humà. La gesta del vigatà és celebrada pels més pròxims, no només per la dificultat, sinó per qui és ell: bon veí, gran professional i millor esportista.