Sense madriditis, com en diuen de la inflamació provocada per l’obsessió de presentar l’equip de la capital de l’estat nació com a exemple del que és Espanya, cal reconèixer que som al davant d’una de les poques vegades que el Madrid ha guanyat alguna cosa sense forçar la justícia. Es pot discutir l’arbitratge d’un partit de quarts de final contra el Bayern, però tal com està l’arbitrarietat del judici immediat de les jugades, la corrupció del sistema no pot prendre’s, aquesta vegada, ni com a excusa ni com a consol. Fins i tot els rivals que ha hagut de passar han estat a l’altura mitjana. I en la final contra la Juventus de Torí, la demostració de força va deixar de banda els límits de la violència i l’eufemisme de la competitivitat amb què prova de dissimular la fúria agressiva que desplega quan li van mal dades. Després de la mitja part, allò que dissabte passat el Madrid va ensenyar des del Millenium Stadium de Cardiff no va ser sinó l’excepció que hauria de despertar la culerada.

A la capital de la nació celta de Gal·les, l’equip de Zidane va saber aprofitar l’empenta robusta del contrari per capgirar-li l’embranzida i replegar l’espai del camp per on corria la pilota talment el plec d’un Din A4. I ho van fer, expliquen els entesos, augmentant la pressió dels mitjos Casemiro, Modric i Kroos i reconvertint la precipitació furiosa dels vells Marcelo, Benzema i Ronaldo en la pressió dels novells Isco, Varane, Carvajal i Asensio per entrar en la història.

I hi ha entrat: dotze copes d’Europa, tres de les quatre últimes edicions, dues de seguides per primera vegada... Hi ha cap discussió que pugui aguantar aquestes dades? En triomfs mediàtics, el Real Madrid és el déu de l’Olimp d’Europa, tant quan sotmet com un fatxenda com quan es cobreix amb una pell de xai i mossega. I el Barça? Doncs això, abandonat el que és clar i català i dormint a la palla del negoci a l’americana.