Mala­ment rai quan, en fut­bol o a la vida, comença a calar un cor­rent d’opinió que es con­ver­teix en dogma de fe per gene­ra­lit­zació gens medi­tada. S’accepta i adeu-siau. El que toca ara és com­pa­dir-nos que el Madrid hagi gua­nyat tres Cham­pi­ons en qua­tre anys, sacri­legi per­pe­trat sota el reg­nat de Messi, com si aquesta rea­li­tat fos una mala jugada del destí. En lloc de tor­nar al vic­ti­misme atàvic, més val­dria apro­fun­dir en l’anàlisi dels fets per traure’n l’aigua clara. Els depri­mits d’ocasió es lamen­ten asse­gu­rant que no sabrem com expli­car-ho als nets quan arribi l’hora. Ho tin­drien ben fàcil si dedi­ques­sin un moment a apro­fun­dir en les cir­cumstàncies, a rumiar en el tra­jecte. D’entrada, teníem tot el que s’havia per­se­guit en el decurs de dures dècades, en cas que el bar­ce­lo­nisme desitgés per­pe­tuar-se al màxim nivell de ren­di­ment i pres­tigi espor­tiu. Només calia seguir el camí traçat per res­pon­sa­bles com­pe­tents. Gent que ja no hi és viu a l’exili o tre­ba­lla a sou d’altres clubs. Se’ls va fer fora sense alter­na­tiva ni con­tem­pla­ci­ons, com si no esti­gues­sin qua­li­fi­cats per con­ti­nuar el camí d’èxit garan­tit. A sobre, eren culers, conei­xien al detall com és el Barça i l’esti­men des del sen­ti­ment i la pro­fes­si­o­na­li­tat. No ser­vien, es veu, pel sim­ple argu­ment de no ser gent de la con­fiança dels nous que mana­ven. Els de sem­pre, que han recu­pe­rat el poder i no el saben ges­ti­o­nar.

El Barça ni és ni pot ser pro­pi­e­tat de ningú, comen­cem per aquí. Però n’hi ha uns quants que, històrica­ment, s’ho cre­uen i actuen en con­seqüència. Manen com si fos el seu patri­moni. Repas­sant el full històric de ser­vei dels que bran­den avui la pae­lla pel mànec, aquells que deci­dei­xen i ens mar­quen què i com hem de pen­sar, resulta que no merei­xen altre qua­li­fi­ca­tiu que medi­o­cri­tat. Des que, a finals dels sei­xanta, va començar la ferotge lluita pel poder del FC Bar­ce­lona, club que abans vivia en dic­ta­dura, sota con­trol i amb una eco­no­mia des­as­trosa, els anys que ells i els seus han manat es carac­te­rit­zen per la més radi­cal vul­ga­ri­tat. Així de clar és el diagnòstic. És a par­tir del dream team i Cruyff quan es comen­cen a mar­car les bases, per molt que els rebentés, ales­ho­res i encara ara, als còmpli­ces de Núñez. Clar, els bons no eren de la seva corda. Després de tocar fons, van arri­bar els dei­xe­bles de l’holandès i van tor­nar a empren­dre ruta cor­recta amb resul­tats prou pre­sents. A qual­se­vol lloc del món, l’ava­lu­ació seria fàcil i no cal­dria refres­car el pas­sat recent, però es veu que aquí sí, que cal pale­sar-ho si desit­gem reacció. I sor­tir de viure atra­pats entre l’últim resul­tat i el miratge del pròxim fit­xatge com a cor­tina de fum que evita anàlisis de fons. Fa sis llargs anys que han recu­pe­rat el con­trol, s’han apro­fi­tat de la inèrcia i del talent d’una gran gene­ració. Ara, quan la sos­pita del declivi s’age­ganta, la majo­ria del bar­ce­lo­nisme comença a ser-ne cons­ci­ent, que ja tocava. Sem­bla men­tida no ado­nar-se’n abans, tan clar com era, i és, el pano­rama. Per tant, no queda res més que actuar en con­seqüència. Així, ben fàcil, ens estal­vi­a­rem tots ple­gats el tràngol d’expli­car aquests temps con­vul­sos als nets quan pre­gun­tin com vam per­me­tre la dava­llada i que manés segons qui. Pot­ser toqui ja rumiar i actuar per superar aquesta des­es­pe­rant pas­si­vi­tat. Tra­ieu-los la joguina de les mans o encara l’espat­lla­ran més.