Als nets
Malament rai quan, en futbol o a la vida, comença a calar un corrent d’opinió que es converteix en dogma de fe per generalització gens meditada. S’accepta i adeu-siau. El que toca ara és compadir-nos que el Madrid hagi guanyat tres Champions en quatre anys, sacrilegi perpetrat sota el regnat de Messi, com si aquesta realitat fos una mala jugada del destí. En lloc de tornar al victimisme atàvic, més valdria aprofundir en l’anàlisi dels fets per traure’n l’aigua clara. Els deprimits d’ocasió es lamenten assegurant que no sabrem com explicar-ho als nets quan arribi l’hora. Ho tindrien ben fàcil si dediquessin un moment a aprofundir en les circumstàncies, a rumiar en el trajecte. D’entrada, teníem tot el que s’havia perseguit en el decurs de dures dècades, en cas que el barcelonisme desitgés perpetuar-se al màxim nivell de rendiment i prestigi esportiu. Només calia seguir el camí traçat per responsables competents. Gent que ja no hi és viu a l’exili o treballa a sou d’altres clubs. Se’ls va fer fora sense alternativa ni contemplacions, com si no estiguessin qualificats per continuar el camí d’èxit garantit. A sobre, eren culers, coneixien al detall com és el Barça i l’estimen des del sentiment i la professionalitat. No servien, es veu, pel simple argument de no ser gent de la confiança dels nous que manaven. Els de sempre, que han recuperat el poder i no el saben gestionar.
El Barça ni és ni pot ser propietat de ningú, comencem per aquí. Però n’hi ha uns quants que, històricament, s’ho creuen i actuen en conseqüència. Manen com si fos el seu patrimoni. Repassant el full històric de servei dels que branden avui la paella pel mànec, aquells que decideixen i ens marquen què i com hem de pensar, resulta que no mereixen altre qualificatiu que mediocritat. Des que, a finals dels seixanta, va començar la ferotge lluita pel poder del FC Barcelona, club que abans vivia en dictadura, sota control i amb una economia desastrosa, els anys que ells i els seus han manat es caracteritzen per la més radical vulgaritat. Així de clar és el diagnòstic. És a partir del dream team i Cruyff quan es comencen a marcar les bases, per molt que els rebentés, aleshores i encara ara, als còmplices de Núñez. Clar, els bons no eren de la seva corda. Després de tocar fons, van arribar els deixebles de l’holandès i van tornar a emprendre ruta correcta amb resultats prou presents. A qualsevol lloc del món, l’avaluació seria fàcil i no caldria refrescar el passat recent, però es veu que aquí sí, que cal palesar-ho si desitgem reacció. I sortir de viure atrapats entre l’últim resultat i el miratge del pròxim fitxatge com a cortina de fum que evita anàlisis de fons. Fa sis llargs anys que han recuperat el control, s’han aprofitat de la inèrcia i del talent d’una gran generació. Ara, quan la sospita del declivi s’ageganta, la majoria del barcelonisme comença a ser-ne conscient, que ja tocava. Sembla mentida no adonar-se’n abans, tan clar com era, i és, el panorama. Per tant, no queda res més que actuar en conseqüència. Així, ben fàcil, ens estalviarem tots plegats el tràngol d’explicar aquests temps convulsos als nets quan preguntin com vam permetre la davallada i que manés segons qui. Potser toqui ja rumiar i actuar per superar aquesta desesperant passivitat. Traieu-los la joguina de les mans o encara l’espatllaran més.