És escan­dalós veure jugar Roger Fede­rer sobre herba. Fa el que vol, quan vol i de la manera que vol. El seu canell pro­digiós fa aixe­car el públic del seient i deixa boca­ba­dats els rivals. Té una faci­li­tat extrema per inven­tar-se dei­xa­des i una con­sistència infi­nita exe­cu­tant les volees que per a la resta dels mor­tals sem­blen impos­si­bles. Es dosi­fica sense recan­ces quan el joc no li va de cara i ser­veix el seu rival i quan arriba, per exem­ple, al 4-4 no per­dona si es que abans no ha esmi­co­lat ja els argu­ments dels seus abne­gats rivals. A Halle ha demos­trat que l’enso­pe­gada pre­ma­tura i ines­pe­rada que va patir a Stutt­gart va ser un sim­ple acci­dent fruit de l’excés de con­fiança i també la con­seqüència de la inne­ga­ble qua­li­tat del veterà de 39 anys Tommy Haas, que ha anun­ciat que es retira a final de curs. Fede­rer no ha per­dut cap set a Halle 2017 i amb setze títols sobre la superfície és el rei de l’herba. No hi ha dubte, per tant, que és el màxim favo­rit per gua­nyar a Wim­ble­don, un esce­nari on ja ha alçat la copa en set oca­si­ons. No és favo­rit perquè alguns dels seus rivals més qua­li­fi­cats com Andy Mur­ray i Novak Djoko­vic no esti­guin bé o perquè Nadal no acaba de ser un espe­ci­a­lista en herba mal­grat que, com ell mateix va recor­dar fa pocs dies, ha arri­bat a cinc finals a l’All England Club i n’ha gua­nyat dues. No. És favo­rit, sobre­tot, perquè el seu nivell excels sobre herba és, si juga com sap jugar i no s’enreda en l’excés de vir­tu­o­sisme, molt supe­rior. Ahir en va fer prou amb 53 minuts per superar Ale­xan­der Zve­rev en una final entre dos esten­dards de dues gene­ra­ci­ons. Fede­rer té 35 anys i l’ale­many en té 20 i tota la vida al davant. Jun­ta­ment amb l’austríac Domi­nic Thiem són els nous valors que han fet par­lar més fins ara. De fet, a Halle, l’ale­many va eli­mi­nar l’any pas­sat Fede­rer en les semi­fi­nals. El Fede­rer d’enguany, però, recorda el millor Fede­rer, tant pel seu joc com pels èxits, i és molt com­pli­cat de batre. Cons­ci­ent del gran estat de forma de Nadal va optar per estal­viar-se el des­gast de Roland Gar­ros. Va fer bé. El balear va escom­brar tots els rivals sense dei­xar ni les engru­nes i ell pro­ba­ble­ment tam­poc no hau­ria tin­gut res a fer sobre argila. No calia assu­mir ris­cos ni des­pe­ses físiques inne­cessàries. Arri­barà la set­mana vinent a Wim­ble­don com una rosa perquè s’ha dosi­fi­cat i molt. Mal­grat això, ja ha avançat que en la part final del curs es dei­xarà veure força més i jugarà força més tor­ne­jos. Wim­ble­don és el seu pri­mer gran objec­tiu, però, pel que diu, s’intu­eix que també té al cap inten­tar assal­tar l’obert dels Estats Units. Ha d’apro­fi­tar aquesta segona joven­tut per seguir engran­dint la seva lle­genda i serà un plaer ser-ne tes­ti­mo­nis.