En línies gene­rals, som idi­o­tes, i la majo­ria dels que se sal­ven d’aquesta imbe­cil·litat glo­bal tenen una supèrbia intel·lec­tual que els recon­ver­teix en estúpids super­la­tius, això doncs, dei­xant de banda qua­tre esco­llits, pocs acon­se­guei­xen treure el cap del fang. De tota manera, a pesar de ser vícti­mes de l’ESO, tenim una sen­sa­tesa innata que ens fa sobre­viure els dies parells i, sobre­tot, ens pos­si­bi­lita cap­tar l’emergència del Barça d’acon­se­guir èxits imme­di­ats perquè en Bar­to­meu no tre­moli a la llotja. Ras i curt. Ara mateix a can Barça roman una expec­ta­tiva que con­viu a mig camí entre il·lusi­o­nar-se de nou o caure en aquell anhel apo­calíptic dels culers en què es gau­deix de la des­feta tot espe­rant un espec­ta­cle pirotècnic.

Així doncs, l’amic Bar­to­meu, cons­ci­ent de gau­dir de la pre­sidència gràcies a cinc mesos majes­tu­o­sos des de la cri­sis d’Ano­eta fins a l’exul­tació de Berlín, sap que la llista de retrets for­mada per la inca­pa­ci­tat d’apren­dre’s el cinc de bàsquet, de l’obsessió de cul­par Laporta del crac del 29, de l’ombra pro­lon­gada de Soto del Real, del paper confús de Qatar a les ofi­ci­nes d’Arísti­des Mallol, d’una direcció espor­tiva sense un rumb lúcid i, sobre­tot, la tènue per­cepció que es parla de man­te­nir l’estil sense defi­nir exac­ta­ment què ente­nem per estil, sal­tarà a la pales­tra com una bomba de rellot­ge­ria si l’equip no fa un inici de tem­po­rada en què es mos­tri sòlid en el joc i en els resul­tats.

De tota manera, encara que la pre­o­cu­pació pel futur del Barça és objec­tiva, esti­rat dins la pis­cina d’una casa benes­tant, miro el cel diàfan i arribo a la con­clusió que ni el Barça, ni les urnes pro­hi­bi­des, ni el fet que les meves exdo­nes m’hagin obli­dat per com­plet, m’ha de pre­o­cu­par el més mínim: el Girona ja és a pri­mera, vota­rem on faci falta i les meves divor­ci­a­des fan bé de no pen­sar en mi per no sen­tir-se des­gra­ci­a­des. Bar­to­meu, per mi, ja pots aca­bar el man­dat.