Una de les darreres obres publicades sobre temàtica futbolística, i molt recomanable per allunyar-nos dels best-sellers o altres llibres oportunistes, és la que el professor Carles Viñas i Natxo Parra han tret a la llum, homenatjant el St. Pauli. St. Pauli, otro fútbol es posible (Capitán Swing, 2017) és un llibre magnífic per poder llegir el futbol des d’una altra perspectiva, al marge dels estàndards imposats per la globalització i situant aquest esport en una dimensió política. L’exdiputat de la CUP i periodista Ramon Usall també té una literatura extensa en aquest àmbit, que trenca amb la visió efímera amb què la majoria de la premsa ha acabat radiografiant l’esport rei. Política de titular, política de declaració, cop de tuit.

Malgrat la volatilitat de la informació esportiva, hi ha qui s’adona i reivindica que no es poden comprendre determinats fenòmens –per populars que siguin– sense una reflexió pausada, tant divulgativa com profunda. En aquest sentit, l’acadèmia també té aquesta funció. Precisament, aquesta setmana hem tingut a la UVic-UCC l’oportunitat d’escoltar alguns dels experts en futbol i política més destacats del panorama europeu (Raymon Boyle, David Goldblatt, Richard Giulianotti, Jim O’Brien i Sid Lowe) en el marc del I Congrés en Nacionalisme i Regionalisme en l’Internacionalització de l’Esport Contemporani, que hem organitzat conjuntament amb la Southampton Solent University.

Sense entendre que, per sort o per desgràcia, la pròpia història de moltes organitzacions esportives europees està arrelada a valors polítics locals, o que molts governs han usat l’esport (o l’estan usant) com a eina propagandística, és impossible comprendre la geopolítica de l’esport al Vell Continent. El debat identitari que afronta el Barça quan decideix internacionalitzar la seva imatge –valors locals o valors globals?– és un bon exemple de tot plegat. Igualment, com l’aigualit resultat de l’acció de peace-building que l’entitat va voler fer a Israel en la gira de pretemporada del 2013. És de miop no situar l’anàlisi de l’actualitat dels grans clubs de futbol europeus en el marc d’una lògica política, entenent que els seus valors locals (nacionals o regionals) són persistents en el temps malgrat els processos de mundialització de l’esport. A Europa, abans del teoritzat procés de commodification –expressió anglosaxona per referir-se a la comercialització– l’esport ja era política en si mateix. Només cal remuntar-se a la configuració dels Jocs Olímpics moderns a finals del segle XIX, que des del meu punt de vista són un punt de partida imprescindible per entendre aquesta relació permanent.