Els humans encara som gent con­fi­ada. Ens ima­gi­nem una situ­ació ideal i cre­iem que la rea­li­tat dis­corre en coherència, sense por que ens enga­nyin o ens defrau­din cons­tant­ment. Així, som­niem que el FC Bar­ce­lona dis­posa d’un ampli cos tècnic, un bon gra­pat d’excel·lents pro­fes­si­o­nals que es pas­sen el dia fent segui­ment deta­llat del món fut­bolístic. Te’ls supo­ses en ins­pecció cons­tant per les lli­gues més recòndi­tes del pla­neta, te’ls creus ave­sats a la redacció d’infor­mes sobre tal o tal altra peça, ferms en el des­cart d’aquells que no donen el per­fil o entu­si­as­mats pel dia­mant llunyà que cal­dria polir. Quan els dema­nen reforços, ima­gi­nes que guar­den un foti­mer d’alter­na­ti­ves. No ja un pla B, no; tot l’abe­ce­dari fins a la Z. La rea­li­tat és tos­suda i va en direcció contrària, pel que com­pro­vem. En la set­mana de Messi –ell, que con­ti­nua essent-ho tot–, ens hem assa­ben­tat de can­vis en l’orga­ni­grama tècnic blau­grana, un esca­lafó jeràrquic que poc deu enve­jar a l’exèrcit nord-ame­ricà, ja que par­lem de super­potències en àmbits diver­sos. Són tants que no es deuen ni conèixer entre ells. No entra­rem en l’ascens d’en Segura i si això resta con­fiança en Robert Fernández. Fran­ca­ment, ves a saber les raons, tot i que el moment sor­pren­gui, en ple mer­cat d’estiu. Impro­visa que fa fort. Qui deci­dirà ara? Ho expo­sem, entre altres coses, per evi­den­ciar la side­ral distància entre el que ens tro­bem i el que hau­ria de ser d’acord amb el que ima­gi­nem i cor­res­pon­dria al Barça. Ver­ratti passa de cobe­jat a apar­cat, tot i que sigui el mateix PSG que ens col·locà Digne. Al tal Ceba­llos, avui dia, el fit­xa­ria per capritx qual­se­vol que hagi vist tres par­tits de fut­bol; no té cap mèrit. També ens des­mar­ca­rem del seu coe­fi­ci­ent intel·lec­tual, pel que sem­bla només dotat per xutar una pilota. Sen­zill com lle­par un lla­pis. Quan optes pel fut­bo­lista de moda, sem­pre tindràs l’as a la màniga dels teus sequaços en la cre­ació de cor­rents d’opinió, gent que el farà pas­sar per mera­vellós. Recor­deu, Savi­ola era millor que Zidane. I com aquesta, n’han per­pe­trat mil.

En paral·lel, són els amos de la jus­ti­fi­cació. Ja sabeu que al Barça sem­pre li dema­nen un ull de la cara, men­tida gens pie­tosa que amaga la inca­pa­ci­tat de nego­ci­ació, la manca de pla­ni­fi­cació real­ment pro­fes­si­o­nal i tan­tes altres notòries carències en un orga­nisme que hau­ria de girar rodó, d’acord amb el seu nivell. Anar per Ver­ratti o per Bellerín no té cap mèrit, ni tam­poc ajuda a jus­ti­fi­car la mesada que cobres. No par­la­rem del miti­fi­cat Monchi com a esten­dard gràfic sobre el que hau­ria de ser i no és, però sí que cal­dria exi­gir uns mínims de solvència dig­nes del poder pràctic i simbòlic de l’enti­tat blau­grana. Deu ser que no, que entrem en uto­pies. També ens agra­da­ria que el club fos democràtic, trans­pa­rent, modèlic, digne dels valors que vol trans­me­tre i cada dos per tres, en canvi, topem con­tra la crua rea­li­tat en paràmetres antitètics. Què els cos­tava, per esmen­tar el dar­rer exem­ple, expli­car sense embuts aques­tes mar­tin­ga­les del seient lliure que han gene­rat un tour de Bar­to­meu pels mit­jans sense donar cap notícia de pes, ni cap argu­men­tari sol­vent, com és cos­tum. Dema­nem massa. Com­prar barat, per exem­ple, rebaixa comis­si­ons d’inter­me­di­a­ris i això no interessa. Vivim en una rea­li­tat paral·lela ben pit­jor que la lògica. Vivim al dia.