Més enllà dels triomfs amb exhibicions de Federer, Djokovic i Nadal i de la seguretat que ha mostrat fins ara Muguruza en les seves aparicions, la primera setmana del torneig de Wimbledon ha deixat imatges impactants i històries de pel·lícula. La més esfereïdora, en el capítol del so i la imatge, va ser la lesió de la jugadora nord-americana de 32 anys Betanie Matthek-Sands quan pujava a la xarxa en el seu partit contra la romanesa Sorana Cirstea. La caiguda no semblava tan malèvola, però els seus plors i els crits aguts van fer esgarrifar tant el públic present com els que els vam sentir posteriorment en un vídeo que es va fer viral. La protagonista involuntària, que agreix el suport rebut, es va trencar el tendó rotular. Quan comença a xisclar es veu com els responsables de la pista comencen a córrer espantats i conscients de la gravetat. Pocs cops una lesió s’ha exterioritzat d’una manera tan evident.

En el capítol dels herois anònims hi ha un repetidor, el britànic Marcus Willis. L’any passat va superar la fase prèvia a pesar d’estar molt avall en el rànquing (775è) i va guanyar un partit del quadre contra el lituà Ricardas Berankis. El seu gran premi va complir el somni de jugar contra Roger Federer, una selfie històrica. Ho explicarà als nets tota la vida en la sobretaula de Nadal. El relat, però, tindrà una segona part, un apèndix. Willis ha accedit en aquesta edició al quadre de dobles (708è) i, formant parella amb un tal Jay Clarke (882è), es van carregar els francesos Pierre Hugues-Herbert (7è) i Nicolas Mahut (4t), els segons caps de sèrie. Una proesa. Avui juguen els vuitens conta l’austríac Marach i el croat Pavic (16). L’altre heroi desconegut ha estat l’austríac Sebastian Ofner (214è), que va arribar fins a la tercera eliminatòria després de vèncer els tres partits de la prèvia. Ofner havia guanyat abans de Wimbledon 46.000 dòlars en tota la seva trajectòria i mai no s’havia fet seu un partit de quadre ATP. Marxa amb dos triomfs que li han permès accedir als setzens i amb 116.000 dòlars. El jugador de 21 anys i gomina inalterable ha seduït amb el seu joc, tot i que dissabte no va trobar arguments contra l’alemany Alexander Zverev, un dels estendards de la nova generació que aspira a enderrocar el règim dels big-four.

La imatge habitual de cada any i que fins ara no s’ha produït o que ha arribat amb comptagotes –mai més ben dit– ha estat la pluja, en aquest cas la seva absència. El sol ha lluit, l’herba està més seca i les pistes s’han tornat més lentes. Diuen que aquesta setmana, però, el cel de Londres recuperarà, si no hi ha res de nou, el seu aspecte habitual de grisor i plourà. Només faltaria.