Garbiñe Muguruza i Roger Federer, campions de Wimbledon. En l’esport hi ha moltes maneres de guanyar, de ser el millor en un moment puntual. Una altra cosa són les carreres d’èxit. Un palmarès com el de Federer no enganya. Només pot estar fet d’una amalgama de les millors qualitats que pot tenir un esportista. Els dos títols de Grand Slam de Muguruza són més difícils d’interpretar, sobretot si analitzem la trajectòria de la tennista hispanoveneçolana entre el de París 2016 i el de Londres 2017. D’una cosa no hi ha dubte: té un gran talent, i només cal veure com ha jugat a Wimbledon. Però es fa molt difícil endevinar encara si tindrà una carrera que s’adigui al nivell que demostra quan juga a tennis com sap fer-ho. Sens dubte, Federer és un bon model. I algunes de les claus per fonamentar una gran carrera les va donar després d’imposar-se a Cilic diumenge: “Amb el talent no n’hi ha prou” i “la clau és la consistència”. Però en la longevitat del seu èxit potser sí que hi ha algun factor més sorprenent. Tots ens imaginem un Federer treballador incansable, constant, persistent, molt disciplinat, absolutament metòdic. Sí, però potser no tant com sembla. Explicava Toni Nadal en un dels seus articles a El País que un dia va descobrir que Federer no és tan disciplinat i metòdic com pot semblar des de fora. Li ho explicava el mànager del suís, Tony Godsik. També li va dir que quan li va oferir estadístiques i dades descriptives del seu joc, el suís ho va rebutjar. Li va argumentar que li agradava més un joc “més improvisat”. Penso que aquí hi pot haver la clau de la seva longevitat al cim. No haver-se imposat un ritme de treball inhumà. Treballar molt, sí. Però sense mecanitzar el talent i amb naturalitat vital per no cremar-se abans d’hora. Una referència que jo, si tingués talent, no em perdria.

Detenen Ángel María Villar. Han trigat 29 anys.