El campionat d’Espanya absolut d’atletisme torna a disputar-se a l’Estadi Joan Serrahima de Barcelona 30 anys després. Serà aquest cap de setmana, amb la lluita per la classificació per al campionat del món que es farà a Londres com a gran al·licient. Des del 1987, el campionat estatal s’ha disputat quatre vegades a Catalunya, totes a quatre a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, i aquest any torna a la capital catalana per commemorar els 25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, tot i que no ho fa al recinte olímpic, sinó a les pistes que durant molts anys van ser com una mena de Meca de l’atletisme català: el Serrahima.

Si fos barceloní, ara podria parlar de les hores i hores que m’havia estat entrenant al Serrahima, però com que soc de comarques –de Calella, al Maresme– i teníem pistes municipals –300 metres de corda, de terra–, els records són de les nombroses competicions que amb els companys del CA Calella hi vam anar a fer entre el 1973 i el 1980, els meus anys d’activitat atlètica, i posteriorment com a monitor o delegat. Al començament, corrent en aquella pista de terra batuda que, quan feia molta calor, deixava anar les males olors de l’abocador sobre el qual es van construir les instal·lacions, al costat del barri del Polvorí, ben a prop d’un Estadi de Montjuïc que queia a trossos. Després, quan es va instal·lar el material sintètic, si volies fer marca havies d’anar al Serrahima. Competir a les pistes de la Ciutat Universitària ja era més complicat. De fet, les meves marques personals en els 1.500 i els 5.000 m llisos i els 3.000 m obstacles les vaig fer al Serrahima. La dels 10.000 m llisos, a la Universitària.

El Serrahima era on disputàvem els campionats provincials i catalans –amb totes les jornades de classificació– de les categories de promoció en uns matins inacabables amb centenars de joves que feien l’esport que més els agradava i que somiaven ser grans atletes. De la meva generació segurament els que van arribar més lluny van ser el saltador Antonio Corgos i el corredor de cros Jordi Cholo Garcia. El Serrahima també va on vam veure en directe grans estrelles mundials en aquelles reunions de la primera meitat dels anys vuitanta –Edwin Moses, Willie Banks, Wladislaw Kozakiewicz, Ulrike Meyfarth, Mac Wilkins– en què podies acostar-te a ells i demanar-los autògrafs amb tranquil·litat i fins i tot fer-te fotos, sense tanques ni segurates. El meu germà petit, que dominava l’anglès, va tenir un any una llarga xerrada amb Edwin Moses, asseguts a la gespa del Serrahima, i encara conservo el llibre amb l’autògraf que li va dedicar. Eren altres temps.