Opinió

Records de l’Estadi Serrahima

Les pistes que durant molts anys van ser com una mena de Meca de l’atletisme català

El cam­pi­o­nat d’Espa­nya abso­lut d’atle­tisme torna a dis­pu­tar-se a l’Estadi Joan Ser­ra­hima de Bar­ce­lona 30 anys després. Serà aquest cap de set­mana, amb la lluita per la clas­si­fi­cació per al cam­pi­o­nat del món que es farà a Lon­dres com a gran al·lici­ent. Des del 1987, el cam­pi­o­nat esta­tal s’ha dis­pu­tat qua­tre vega­des a Cata­lu­nya, totes a qua­tre a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, i aquest any torna a la capi­tal cata­lana per com­me­mo­rar els 25 anys dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona, tot i que no ho fa al recinte olímpic, sinó a les pis­tes que durant molts anys van ser com una mena de Meca de l’atle­tisme català: el Ser­ra­hima.

Si fos bar­ce­loní, ara podria par­lar de les hores i hores que m’havia estat entre­nant al Ser­ra­hima, però com que soc de comar­ques –de Cale­lla, al Maresme– i teníem pis­tes muni­ci­pals –300 metres de corda, de terra–, els records són de les nom­bro­ses com­pe­ti­ci­ons que amb els com­panys del CA Cale­lla hi vam anar a fer entre el 1973 i el 1980, els meus anys d’acti­vi­tat atlètica, i poste­ri­or­ment com a moni­tor o dele­gat. Al començament, cor­rent en aque­lla pista de terra batuda que, quan feia molta calor, dei­xava anar les males olors de l’abo­ca­dor sobre el qual es van cons­truir les ins­tal·laci­ons, al cos­tat del barri del Pol­vorí, ben a prop d’un Estadi de Montjuïc que queia a tros­sos. Després, quan es va ins­tal·lar el mate­rial sintètic, si volies fer marca havies d’anar al Ser­ra­hima. Com­pe­tir a les pis­tes de la Ciu­tat Uni­ver­sitària ja era més com­pli­cat. De fet, les meves mar­ques per­so­nals en els 1.500 i els 5.000 m lli­sos i els 3.000 m obs­ta­cles les vaig fer al Ser­ra­hima. La dels 10.000 m lli­sos, a la Uni­ver­sitària.

El Ser­ra­hima era on dis­putàvem els cam­pi­o­nats pro­vin­ci­als i cata­lans –amb totes les jor­na­des de clas­si­fi­cació– de les cate­go­ries de pro­moció en uns matins ina­ca­ba­bles amb cen­te­nars de joves que feien l’esport que més els agra­dava i que somi­a­ven ser grans atle­tes. De la meva gene­ració segu­ra­ment els que van arri­bar més lluny van ser el sal­ta­dor Anto­nio Cor­gos i el cor­re­dor de cros Jordi Cholo Gar­cia. El Ser­ra­hima també va on vam veure en directe grans estre­lles mun­di­als en aque­lles reu­ni­ons de la pri­mera mei­tat dels anys vui­tanta –Edwin Moses, Willie Banks, Wla­dis­law Kozaki­ewicz, Ulrike Mey­farth, Mac Wilkins– en què podies acos­tar-te a ells i dema­nar-los autògrafs amb tran­quil·litat i fins i tot fer-te fotos, sense tan­ques ni segu­ra­tes. El meu germà petit, que domi­nava l’anglès, va tenir un any una llarga xer­rada amb Edwin Moses, asse­guts a la gespa del Ser­ra­hima, i encara con­servo el lli­bre amb l’autògraf que li va dedi­car. Eren altres temps.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.