L’estiu té enguany i, de fet, sempre, una gran riquesa informativa, encara que els amics sempre et preguntin amb innocència allò de “i ara que no hi ha futbol, de què parleu?”. Fa dos diumenges es va acabar Wimbledon amb l’alegria de veure guanyar, disfrutar, exhibir-se i fins i tot dosificar-se el gran Roger Federer. Va esborrar de la pista Marin Cilic en la final. Quan juga Federer és difícil fer becaina perquè sempre en té alguna de preparada que et fa saltar del sofà. Fins i tot cops que van en contra de la lògica com restar amb una deixada. O volees impossibles per a la resta de la humanitat ara que costa tant trobar jugadors que dominin aquesta faceta. Fa la sensació que el geni, el mestre, ho fa tot quan vol i de la manera que vol –sempre amb educació– i això, aquesta superioritat, intimida encara més els rivals. Jordi Arrese, plata a Barcelona 92 i que es manté en forma plenament, m’explicava que li semblava increïble que Federer, que el 8 d’agost farà 36 anys, hagués trigat tant a canviar la raqueta. Des que en va variar les dimensions, juga amb més potència i més efectes. També atribuïa el gir en la seva carrera quan semblava en declivi a la inclusió de la tàctica en el seu joc, aspecte que li va començar a inculcar Stefan Edberg i que ara també treballa amb Ivan Ljubicic. Abans, Federer jugava sense fixar-se gaire en el contrari. Un exemple va ser anar a atacar el revés gairebé de sobrebot sobre la dreta cargolada de Nadal en la final d’Austràlia, un partit memorable en què el suís va reiniciar la seva llegenda. Federer, que aspira amb determinació al número 1 amb el permís de Nadal, es va centrar a posar-se a to físicament en el tram final del curs passat i la rendibilitat és absoluta. El que està fent enguany és antològic.

Canviant de registre, la mala notícia de la setmana però alhora la bona és la detenció de l’intocable president de la Federació Espanyola de Futbol Ángel María Villar, el directiu infinit que ara sembla que tindrà data de caducitat gràcies a la justícia ordinària. Villar va sobreviure fins i tot al ja expresident del Consell Superior d’Esports Miguel Cardenal, que va posar fi als regnes de taifes de José Luis Sáez en el bàsquet i de José Luis Escañuela en el tennis, dos cortijos, com es deia vulgarment perquè tots dos són de Sevilla. El TAD que va inhabilitar Escañuela no va trobar la fórmula legal per carregar-se Villar. Ara s’hi ha posat el jutge. Amb 29 anys al capdavant de l’organisme ha tingut temps de tot, fins i tot de sentir-se intocable. La justícia farà el seu curs. Però la higiene democràtica aconsella canviar els estatuts i escurçar els mandats de qualsevol club, federació o fins tot escala de veïns.