El barcelonisme estava inquiet perquè el club no acabava de fitxar els reforços que s’esperaven i ara s’ha hagut d’inquietar perquè un dels puntals de l’equip no se’n vagi al París Saint-Germain. Ser culer a vegades és un mal viure. Segons com, es porten més bé les decepcions que la incertesa. Quan l’equip perd sempre hi ha el recurs del cabreig, però quan les coses no se saben, i a més no hi ha res a què agafar-se, la inquietud és devastadora. Ja se sap que les coses del futbol, sobretot els fitxatges de l’estiu, no poden ser sempre un pim-pam, però si almenys alguna veu autoritzada i en qui es pugui confiar digués les coses com són, la incertesa seria més de bon portar. Encara que només fos que algú hagués dit que, efectivament, hi ha un club disposat a pagar la clàusula per endur-se Neymar però que s’està fent tot el que cal perquè el brasiler compleixi el seu contracte (acabat de firmar) amb el Barça. Una cosa és que el jugador no hagi obert la boca, cosa que permet interpretar que els rumors eren fonamentats, i l’altra, que l’únic que digui el club són percentatges impossibles (200%) o que, en plenes negociacions del pare del jugador a París, no hi ha res de nou en la relació de Neymar i el Barça. Seria molt bonic poder dir que el jugador es queda, però és millor no negar la realitat i dir el que està passant però que s’està convencent el jugador perquè es quedi; encara que qui ho faci siguin els seus companys d’equip. Dic tot això perquè quan escric aquest article, ahir a la tarda, les coses encara estaven en el terreny de la incertesa, pendents de reunions a Nova York entre el pare del jugador i els directius (amb el president volant cap a Barcelona) i de percentatges convenientment filtrats sobre les possibilitats que el jugador es quedi o marxi.

Llavors, no queda més remei que interpretar tots els moviments possibles, fins i tot un parpelleig de Neymar, per veure si s’és capaç de deduir com acabarà la cosa. La cara que posa mentre s’entrena a les ordres del nou entrenador, el minut a minut de les seves xarxes socials, la seva titularitat en el primer amistós de la pretemporada, la celebració del seu primer gol, la celebració del seu segon gol, el fet que parli o no després del partit. I, sobretot, el seu silenci. El Barça volia ser una mica el centre del món en aquesta gira pels Estats Units i resulta que tot l’univers del Barça gira al voltant del sí o del no de Neymar. Un servidor, en un moment de sobredosi interpretativa, ha arribat a pensar i a dir a qui l’ha volgut escoltar que tot plegat era una escenificació a tres bandes, perquè ningú quedi malament del tot, que acabaria amb Neymar al PSG i Verratti al Barça. I per molt estrambòtica que sembli, la incertesa ambiental ha fet que pugui ser tan versemblant com els silencis voluntaris i irresponsables que hi ha hagut.

La gira de Neymar ha deixat en segon pla el debut de Valverde en un partit amistós però de categoria. Va ser un bon debut. Contra la Juve, es va veure un Barça més motivat i dinàmic que el que es va veure, per exemple, a Torí contra el mateix equip en l’anada dels quarts de final de la Champions de veritat. També es va veure que el pla de la primera part era donar pilotes a Neymar, amb Messi al capdavant de les operacions, perquè el brasiler lluís les seves qualitats de jugador singular. I una altra cosa més en segon pla però potser tant o més significativa. Excepte Messi i Neymar, cap més futbolista blaugrana podia jugar a més de dos tocs, una qualitat poc vista els últims anys i que entronca més amb els de Guardiola.

Al capdavall, amb Neymar o sense, la realitat de l’última temporada ha deixat una certesa. No n’hi ha prou de jugar amb Messi, Neymar i Suárez. L’equip ha de fer alguna cosa més, i aquesta cosa no és només fitxar. Ha de tornar a reactivar-se futbolísticament, que és també la millor manera d’activar l’anomenat trident, encara que pugui acabar sent de dos. Si rere el primer pla de Neymar és en aquest sentit que es treballa, els culers poden estar més tranquils, sigui quina sigui la llista d’altes i baixes.