Un jutge de Madrid acaba d’avalar l’exhibició d’estelades en les competicions esportives sota l’empara del dret a la llibertat d’expressió. La sentència s’afegeix a la que ja fa uns anys va emetre un altre jutge en relació amb els xiulets durant una final de copa de futbol a l’himne i el rei espanyols –el mataelefants o el preparao, tanto monta, monta tanto–, que tampoc va considerar delictes pel mateix motiu. Semblaria que això de les xiulades i l’exhibició d’estelades és cosa atiada per l’actual procés sobiranista, però és més vell que l’anar a peu. Més, fins i tot, que els Jocs Olímpics de Barcelona, dels quals aquests dies estem celebrant el 25è aniversari. Jo mateix vaig presenciar una xiulada al rei el 1989, quan, amb 12 anys, vaig anar a veure la copa del món d’atletisme que es va fer a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, un esdeveniment que va servir per reinaugurar el que seria l’equipament central dels Jocs de Barcelona. En el seu parlament, la veu del monarca espanyol va quedar tapada pels xiulets dels espectadors que omplien l’estadi, molts dels quals també lluïen l’estelada. Desconec quina repercussió va tenir aquella acció. Probablement, sense xarxes socials i molts menys mitjans de comunicació, va generar només alguna peça o breu en els diaris. Si és que, directament, no va ser silenciada en remembrança d’aquells temps en què les coses no passaven perquè no s’explicaven.

Preparant aquest article, m’assabento que la locució Xiulada a l’himne espanyol té una entrada pròpia a la Viquipèdia en la qual es documenta com a primera gran xiulada a l’himne espanyol la que hi va haver el 1925 durant un partit amistós entre el Barça i el Júpiter al camp de les Corts. L’orquestra que el va interpretar era de la marina anglesa, i va rebre una ovació quan, tot seguit, va tocar el God save the Queen. Si fa gairebé 100 anys ja s’estilava això de les xiulades i ara, a més, tenen l’aval de la justícia, ja es poden esperar els que sempre posen el crit al cel que en properes ocasions la xiulada serà una tronada.