El cas de Neymar està provocant alguna reflexió al voltant de si les clàusules de rescissió són mecanisme de protecció com inicialment van ser ideades o, en canvi, s’han girat en contra de la intenció inicial que perseguien. La primera anomalia és que a Europa (els Estats Units en aquest aspecte mengen a part) aquests mecanismes de rescissió s’han fet gairebé universals en tots els esports excepte el futbol. No hi ha traspàs de jugador de bàsquet amb contracte que parteixi del pagament de la clàusula o d’un preu pactat a partir de la xifra estipulada. En el futbol, en canvi, no és així.

A l’esport de l’Estat espanyol les clàusules es van implantar com a conseqüència del reial decret 1006 del 1985 que establia un règim laboral especial per als esportistes professionals i els reconeixia una sèrie de drets que fins aquell moment no tenien. Un d’aquests drets era el de rescindir unilateralment el contracte, com té qualsevol treballador (que és el que és un esportista professional). La resposta dels clubs, a partir dels primers casos (el jugador de bàsquet Miguel Juane, ara advocat especialista en dret esportiu, va deixar l’OAR per fitxar pel Fórum el 1989), va ser fer constar en els contractes la quantitat que l’esportista havia de pagar per trencar-lo. Així s’evitava que la xifra la decretés un jutjat laboral, que sempre posava indemnitzacions molt baixes, com si es tractés d’un acomiadament improcedent d’un treballador normal (45 dies per any treballat), però a l’inrevés.

L’efecte de protecció de la clàusula és evident, però la indefensió que genera en un mercat global pel que fa a la circulació de treballadors però sense cap homogeneïtat en les condicions contractuals també. En termes legals, no pot ser que el Barça no pugui impedir que Neymar marxi i el PSG o el Liverpool no venguin Verratti o Coutinho si no volen.

Per on ha de venir l’equiparació, és la gran pregunta. Hi ha qui aposta per eliminar les clàusules, però això només seria tornar al punt de partida i no solucionaria res. Perquè mentre aquí totes les resolucions de contractes instades per l’esportista tornarien a estar en mans del càlcul d’un jutge quan apliqués el decret 1006, hi ha països on aquesta legislació no existeix i es mantindria l’estat d’indefensió dels clubs de l’Estat espanyol. La solució definitiva –pagant el preu d’una inflació segura– és universalitzar la clàusula i que la competència sigui real i efectiva, en les mateixes condicions. Però això és el somni d’una nit d’estiu.

L’altra és anar a l’NBA i preguntar com s’ho han fet perquè no hi hagi jugadors que trenquin el seu contracte.