Per la meva necessitat i conveniència, escric aquest article el mateix dia en què Neymar Jr. ha anunciat als seus companys, i a l’entrenador Ernesto Valverde, que se’n va del Barça. Han passat quatre anys des del seu fixatge. Tot i que no sé valorar si ha respost a tantes expectatives creades, no diria que el seu rendiment hagi estat un fracàs. Tot considerant la seva aportació a la conquesta d’alguns títols i la seva brillant contribució a la victòria en partits rellevants, entre els quals la cèlebre remuntada que va eliminar el seu nou equip de la darrera Champions, ha deixat detalls memorables amb la seva manera de jugar atrevida, desequilibrant, imaginativa, malabarista i a vegades certament bella. És cert que podia absentar-se del joc i que, tot i que a vegades responia a la violència rebuda, provocava massa els contraris. Però això no és el pitjor. El seu fitxatge va produir-se amb unes irregularitats que encara cuegen i que han tingut l’efecte d’una metzina en el club, tacat pels tripijocs de l’empresonat Sandro Rosell i la directiva hereva que continua d’una manera incomprensible i, a més, referendada en unes eleccions. El cas és que encara no se sap què va costar Neymar. La desconfiança hauria de ser enorme. No només per la incapacitat demostrada per retenir una figura com Neymar, de manera que Joan Laporta ha trobat l’oportunitat de dir que, a causa dels problemes econòmics generats per la junta, aquesta ha optat per vendre el jugador sense que es noti. Allò que fa patir és que aquesta directiva es trobi a les mans una gran milionada (provinent de Qatar!) a conseqüència de la venda de Neymar. No soc original. A més de comparar la traïció de Neymar amb la de Figo, si bé no s’ha d’oblidar que aquest últim va fer-la més grossa anant al Madrid, tothom ha recordat la manera en què la directiva de Gaspart va dilapidar els diners arribats amb el traspàs del jugador portuguès.

Tot el mal, doncs, potser encara no està fet. Neymar Jr. cobrarà més (trenta milions per any, el doble que al Barça, i també ho farà el seu pare, un dels pares més barruts del món del futbol professional, on abunden) al PSG, on podrà ser el gall del corral aspirant encara més a un reconeixement esportiu que, en fi, va lligat a la revaloració dels contractes publicitaris, un món en el qual sempre ha estat un as. D’acord, a veure com li anirà. En tot cas, pensant en aquell gran desig barcelonista de fitxar Neymar, i encara més perquè el Real Madrid també el cobejava, he recordat allò que, em sembla, va dir Oscar Wilde: “Tingues cura amb el que desitges perquè pot fer-se realitat.”