El rei ha mort, visca el rei! Usain Bolt encara ha de córrer els relleus de 4x100 m a Londres, on pot guanyar un dotzè títol mundial, però la derrota de dissabte en la final dels 100 m del mundial ha escenificat la fi de la seva impressionant carrera dintre de l’atletisme. Vuit títols olímpics –nou, amb tres triplets, si no fos pel positiu del seu company de relleus, Nesta Carter, a Pequín–, onze títols mundials i set rècords del món el contemplen. Més enllà de tots aquests èxits, Usain Bolt ha estat “l’atletisme” des de la seva aparició al Niu d’Ocell de Pequín l’estiu del 2008. Cada vegada que hi havia una gran competició atlètica –Jocs, mundials, reunions de la Diamond League–, si hi era Bolt, només hi havia ulls per a ell. La resta d’atletes, gairebé no han existit. I això sí que no m’ha semblat, ni em sembla, gens bé.

Bolt ha estat el més gran velocista de tots els temps i un dels més grans atletes de la història, però l’atletisme ja existia abans de la seva esclatant aparició i continuarà existint quan ell no hi sigui. Aquest món globalitzat en què vivim ha portat el fenomen Bolt a uns nivells que mai abans cap altre atleta havia aconseguit. Ni tan sols Carl Lewis, un altre gran, immens, mite de l’atletisme. Lewis va conquerir nou títols olímpics i vuit de mundials entre el 1983 i el 1996 i cal recordar que entre el 1983 i el 1991 el mundial es disputava cada quatre anys, no cada dos com ara. Lewis es va perdre, doncs, els mundials que s’haurien pogut disputar el 1985 i 1989, que haurien pogut fer més gran el seu palmarès –a més, tenia l’avantatge sobre Bolt que feia salt de llargada–. No es tracta tant de fer comparacions com de, justament, fer veure que no és del tot just comparar atletes de diferents èpoques.

Tampoc es tracta de comparar atletes contemporanis, però sí de deixar constància que l’omnipresència d’Usain Bolt en el món de l’atletisme ha estat tan gran que ha influït en tots els rècords mundials que s’han fet en els últims anys dels 100 als 800 metres. Sí, fins i tot proves que Bolt no ha corregut mai han estat afectades per la seva grandesa i tot el fenomen mediàtic que l’envolta. Bolt ha aconseguit fer ombra a dues de les gestes més grans de l’atletisme dels últims anys: el rècord mundial dels 800 m de David Rudisha en la final dels Jocs de Londres del 2012 i el rècord mundial dels 400 m de Wayde van Niekerk en els Jocs de Rio l’estiu passat. Per què? Perquè es van disputar els mateixos dies que Bolt feia una de les seves. El de Rudisha va ser el dia que Bolt es convertia en el primer que guanya tres títols olímpics en els 100 m i el de Van Niekerk, el dia que Bolt era el primer que guanyava tres ors en els 200 m. Els anys 2012 i el 2016 la IAAF va triar Bolt atleta de l’any; les publicacions especialitzades, a Rudisha i Van Niekerk.

I ara sense Bolt, cal que torni a ser l’hora de l’atletisme. De tots els atletes. Tots els aficionats que han venerat Bolt que demostrin que, a més, els agradava l’atletisme. Els grans esportistes capten l’atenció cap al seu esport. El problema és si, quan pleguen, es veu que el que interessava no era aquell esport, sinó l’esportista. Hi haurà un altre Bolt? Molt difícil, però hi ha molts grans atletes actualment. Només cal posar una mica d’atenció.