Entre el 25 de juliol i l’11 d’agost de 1992, men­tre es dis­pu­ta­ven les com­pe­ti­ci­ons olímpi­ques a Bar­ce­lona, Vázquez Mon­talbán publica una sèrie d’arti­cles lite­ra­ris al suple­ment El País Olímpico, en què plan­teja la reso­lució per part del detec­tiu Pepe Car­valho d’un sor­pre­nent sabo­tatge olímpic. Per cons­truir aquest relat de ficció, l’escrip­tor bar­ce­loní recu­pera la seva escrip­tura “sub­nor­mal”, carac­te­rit­zada pel sur­re­a­lisme, l’absurd i l’humor. Mon­talbán con­si­dera que es tracta de l’estil més ade­quat per denun­ciar la “doble veri­tat” i per afron­tar la “conya” de l’olim­pisme.

Car­valho, dis­po­sat a superar la prova de la seva into­lerància olímpica res­tant en soli­tud a la seva casa de Vall­vi­drera durant els dis­set dies de com­pe­tició, és tras­lla­dat per la força dins d’un furgó poli­cial fins a un soter­rani. Allà l’espera el pre­si­dent del COI, Juan Anto­nio Sama­ranch, tras­bal­sat per la con­se­cució d’una marca impos­si­ble d’asso­lir. L’atleta Ben John­son, des­posseït de la seva meda­lla d’or a Seül per dopatge, aca­bava de córrer els 100 metres en 6.4 segons. Una enga­nyifa que posava en perill el futur de l’entra­mat olímpic.

Durant la inves­ti­gació sobre els pos­si­bles res­pon­sa­bles d’aquest frau es des­cri­uen alguns dels interes­sos que podrien expli­car l’escàndol. Una pri­mera opció con­sis­tia a res­pon­sa­bi­lit­zar del sabo­tatge una orga­nit­zació ter­ro­rista interes­sada a apro­fi­tar el ressò mediàtic d’aquest esde­ve­ni­ment per donar a conèixer les seves rei­vin­di­ca­ci­ons polítiques o per mos­trar les con­tra­dic­ci­ons inter­nes de l’olim­pisme i així qüesti­o­nar el capi­ta­lisme.

D’altra banda, el bene­fici econòmic obtin­gut per les empre­ses, gràcies a la publi­ci­tat emesa a través de la retrans­missió tele­vi­siva arreu del pla­neta, era tan impor­tant que s’esta­blia una autèntica com­petència entre els patro­ci­na­dors per optar a la selecció del COI. Sama­ranch havia acon­se­guit trans­for­mar la pro­posta utòpica de Cou­ber­tin en un sim­ple negoci al ser­vei dels interes­sos dels patro­ci­na­dors. Per aquest motiu, el detec­tiu Car­valho assu­meix com a hipòtesi que el sabo­tatge produït durant la com­pe­tició pugui ser obra d’un patro­ci­na­dor molest per no haver estat desig­nat.

Mon­talbán uti­litza el per­so­natge del Coro­nel Parra, un nostàlgic del mar­xisme, per denun­ciar que el movi­ment olímpic actua com un ritual des­ti­nat a ocul­tar algu­nes de les con­tra­dic­ci­ons del sis­tema capi­ta­lista. Uns dese­qui­li­bris que es mani­fes­ten en la per­vivència del con­flicte bèl·lic als Bal­cans o de les con­di­ci­ons vitals infra­hu­ma­nes al con­ti­nent africà. Men­tres­tant, els espec­ta­dors assis­tei­xen atònits al tri­omf espa­nyol en el tir amb arc i una mare arriba a agre­dir un selec­ci­o­na­dor per no haver ali­neat la seva filla.

El peri­o­dista bar­ce­loní també cri­tica el paper dels inte­grants del Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal. Pri­me­ra­ment, denun­cia els bene­fi­cis que obte­nen amb la con­cessió olímpica a una o altra ciu­tat i amb l’explo­tació empre­sa­rial de qual­se­vol aspecte rela­ci­o­nat amb l’olim­pisme. En vista del resul­tat nega­tiu del con­trol efec­tuat a John­son després de la seva marca, també mani­festa la seva sos­pita envers l’auto­rit­zació de cer­tes for­mes de dopatge per part d’aquesta orga­nit­zació perquè els atle­tes puguin con­ti­nuar batent rècords i l’espec­ta­cle con­tinuï per al públic. A més, insi­nua que els seus mem­bres reben infor­ma­ci­ons pri­vi­le­gi­a­des sobre inver­si­ons en ter­renys situ­ats a Atlanta o a Bar­ce­lona.

Veient la pri­o­rit­zació del negoci publi­ci­tari per part del COI, Vázquez Mon­talbán no des­carta la pos­si­bi­li­tat que els patro­ci­na­dors influ­ei­xin en la con­fecció del pro­grama olímpic. Per això pro­posa, amb un gran sen­tit de l’humor, la inclusió entre els esports olímpics d’alguns jocs de car­tes pro­pis del país on s’orga­nitzi l’Olimpíada, el tuti en el cas de Bar­ce­lona i el pòquer en el cas d’Atlanta.

Final­ment, es des­co­breix que tant el sabo­tatge com els Jocs són una enga­li­pada per des­viar l’atenció d’alguns grups deses­ta­bi­lit­za­dors que pre­te­nien qüesti­o­nar l’ordre inter­na­ci­o­nal posant en dubte el paci­fisme olímpic. Única­ment eren reals l’esce­nari, el públic, els espor­tis­tes espa­nyols i els seus fami­li­ars. Sama­ranch es mos­trava agraït als patro­ci­na­dors, sense els quals no hau­ria estat pos­si­ble desen­vo­lu­par uns Jocs ima­gi­na­ris per pro­te­gir l’olim­pisme d’alguns ide­a­lis­tes mar­xis­tes. Tot aquell simu­la­cre demos­trava el prag­ma­tisme del pre­si­dent del COI, un per­so­natge capaç de mos­trar-se com el més català entre els cata­lans quan la situ­ació ho reque­ria, fins al punt de “rebre Car­valho ves­tit d’hereu pagès català, amb el cap cobert amb una bar­re­tina en la qual cam­pe­ja­ven, això sí, els cèrcols olímpics”.

Per a Mon­talbán, el des­co­bri­ment dels interes­sos polítics (“prínceps”), urbanístics (“arqui­tec­tes”), econòmics (“spon­sors”) i far­ma­cològics (“tra­fi­cants”) sub­ja­cents en l’Olimpíada bar­ce­lo­nina, evi­den­ci­ava el des­vir­tu­a­ment de l’espe­rit dels Jocs i impos­si­bi­li­tava el man­te­ni­ment de la creença en l’olim­pisme. La sèrie Sabo­taje olímpico fina­litza amb una de les pràcti­ques habi­tu­als de Car­valho: la crema de lli­bres. En aquest cas, l’últim lli­bre llançat a la foguera cor­res­pon a una bio­gra­fia de Sama­ranch, El deporte del poder de Jaume Boix i Arcadi Espada, que pretén posar al des­co­bert els seus racons fos­cos per his­to­riar, i no miti­fi­car, el seu paper dins del movi­ment olímpic.