El manifest Let catalans vote va remoure les xarxes socials a finals de juliol. No només perquè Yoko Ono hi estampava la firma, sinó perquè algunes personalitats prou rellevants del món de l’esport també hi van deixar la seva empremta, com Hristo Stòitxkov i Éric Cantona. L’any 2014, també Johan Cruyff va firmar el manifest, que subscriuen altres intel·lectuals i pensadors, actors i premis Nobel. El búlgar, el francès i l’holandès: tres personalitats que no van deixar indiferent ningú quan estaven en actiu, també s’han volgut comprometre políticament per defensar els valors democràtics.

Perquè no diguin que el futbol i la política no van de bracet! L’esport va enaltir en aquestes tres figures que han usat la seva popularitat per comprometre’s amb el referèndum, esdevenint tres dels millors futbolistes de la segona meitat del segle XX. L’Holandès Volador va imposar, com a entrenador, un model propi, però sobretot va esdevenir l’estilet esportiu amb què el Barça del president Agustí Montal trencava les cadenes del franquisme. Stòitxkov es va convertir en el gran referent de la Bulgària postcomunista (Pilota d’Or del 1994) i, en el seu pas per Catalunya, l’abanderat del pujolisme portat als terrenys de joc. “És català qui viu i treballa a Catalunya”, deia Pujol. I el búlgar s’ho va creure tant que fins i tot va fer saltar el president dalt del balcó de la Generalitat. Éric Cantona és el marsellès que revoluciona el futbol britànic, la primera icona global de la Premier League; la rauxa incontrolada i l’elegància de la grandeur, preludi de la millor generació de futbolistes que ha tingut mai França. Cantona, tot en un, és anarquia, autonomia marsellesa vestida de republicanisme tricolor.

A aquests s’hi afegeix possiblement la icona més global de la futura Catalunya independent: Pep Guardiola. Hi ha hagut més d’un esportista català que ha enarborat l’estelada –Núria Picas, sense anar més lluny–, però Guardiola s’ha convertit en el Sant Cristo Gros. També l’animal a batre per l’unionisme. En aquest context, ¿algú creu que gent aparentment tan allunyada de la política i amb la vida tan resolta s’avindria a mullar-se d’aquesta manera si les reivindicacions de l’independentisme català no fossin democràtiques i legítimes? ¿Algú encara pensa que aquelles personalitats públiques que es comprometen amb el procés són uns pobres entabanats que participen inconscientment de l’espiral del silenci? Precisament, la transversalitat dels signats d’aquest manifest, i també del mateix espai independentista, reafirma la legitimitat del moviment.