Opinió

Stòitxkov i Cantona

Ells també s’han volgut comprometre políticament per defensar els valors democràtics

El mani­fest Let cata­lans vote va remoure les xar­xes soci­als a finals de juliol. No només perquè Yoko Ono hi estam­pava la firma, sinó perquè algu­nes per­so­na­li­tats prou relle­vants del món de l’esport també hi van dei­xar la seva empremta, com Hristo Stòitxkov i Éric Can­tona. L’any 2014, també Johan Cruyff va fir­mar el mani­fest, que subs­cri­uen altres intel·lec­tu­als i pen­sa­dors, actors i pre­mis Nobel. El búlgar, el francès i l’holandès: tres per­so­na­li­tats que no van dei­xar indi­fe­rent ningú quan esta­ven en actiu, també s’han vol­gut com­pro­me­tre política­ment per defen­sar els valors democràtics.

Perquè no diguin que el fut­bol i la política no van de bra­cet! L’esport va enal­tir en aques­tes tres figu­res que han usat la seva popu­la­ri­tat per com­pro­me­tre’s amb el referèndum, esde­ve­nint tres dels millors fut­bo­lis­tes de la segona mei­tat del segle XX. L’Holandès Vola­dor va impo­sar, com a entre­na­dor, un model propi, però sobre­tot va esde­ve­nir l’esti­let espor­tiu amb què el Barça del pre­si­dent Agustí Mon­tal tren­cava les cade­nes del fran­quisme. Stòitxkov es va con­ver­tir en el gran refe­rent de la Bulgària post­co­mu­nista (Pilota d’Or del 1994) i, en el seu pas per Cata­lu­nya, l’aban­de­rat del pujo­lisme por­tat als ter­renys de joc. “És català qui viu i tre­ba­lla a Cata­lu­nya”, deia Pujol. I el búlgar s’ho va creure tant que fins i tot va fer sal­tar el pre­si­dent dalt del balcó de la Gene­ra­li­tat. Éric Can­tona és el mar­sellès que revo­lu­ci­ona el fut­bol britànic, la pri­mera icona glo­bal de la Pre­mier Lea­gue; la rauxa incon­tro­lada i l’elegància de la gran­deur, pre­ludi de la millor gene­ració de fut­bo­lis­tes que ha tin­gut mai França. Can­tona, tot en un, és anar­quia, auto­no­mia mar­se­llesa ves­tida de repu­bli­ca­nisme tri­co­lor.

A aquests s’hi afe­geix pos­si­ble­ment la icona més glo­bal de la futura Cata­lu­nya inde­pen­dent: Pep Guar­di­ola. Hi ha hagut més d’un espor­tista català que ha enar­bo­rat l’este­lada –Núria Picas, sense anar més lluny–, però Guar­di­ola s’ha con­ver­tit en el Sant Cristo Gros. També l’ani­mal a batre per l’uni­o­nisme. En aquest con­text, ¿algú creu que gent apa­rent­ment tan allu­nyada de la política i amb la vida tan resolta s’avin­dria a mullar-se d’aquesta manera si les rei­vin­di­ca­ci­ons de l’inde­pen­den­tisme català no fos­sin democràtiques i legítimes? ¿Algú encara pensa que aque­lles per­so­na­li­tats públi­ques que es com­pro­me­ten amb el procés són uns pobres enta­ba­nats que par­ti­ci­pen incons­ci­ent­ment de l’espi­ral del silenci? Pre­ci­sa­ment, la trans­ver­sa­li­tat dels sig­nats d’aquest mani­fest, i també del mateix espai inde­pen­den­tista, rea­firma la legi­ti­mi­tat del movi­ment.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.