Fa uns dies feia un curs en una escola nàutica del Port Olímpic. De bon matí, la Barcelona de l’oci deixa pas a les tavernes que serveixen esmorzars copiosos a tots aquells qui volen salpar. A alguns treballadors de les discoteques se’ls nota cansats a primera hora del matí, mentre recullen els últims gots, però són sabedors que el turisme deixa riuades de diners en una zona que s’ha convertit en un dels atractius de la ciutat des del 1992. Si surt el sol, segur que les tovalloles tornaran a tapar ben aviat les zones verdes de l’avinguda Icària, disposades anàrquicament i invasives a ulls dels qui hi intenten viure tot l’any.

La Barcelona actual és hereva d’aquella que va acollir, fa 25 anys, els “millors Jocs de la història”, com els va qualificar el mateix president Samaranch. De fet, la capital catalana va aconseguir usar l’esdeveniment per posicionar-se en el mapa d’inversions i turisme, per canviar la seva façana, però també per reorganitzar els seus barris i les seves comunicacions. Algunes d’aquestes, ara ja han quedat petites, com les dues rondes, avui sempre embussades! Al cap dels anys, el llegat olímpic ens ha permès portar el Mobile i transformar la ciutat com un de les plataformes de negocis d’empreses emergents de base tecnològica més significatius d’Europa; ha permès reivindicar el port com un dels més importants del Mediterrani i amb més afluència de creuers.

Barcelona va saber gestionar el llegat dels Jocs Olímpics. Els llegats, el gran repte dels organitzadors dels megaesdeveniments! I, vist el que ha vingut després, fins i tot ens podríem qüestionar si l’èxit de Barcelona 92 ha estat l’excepcionalitat o la normalitat: cap altra cita olímpica després del ja llunyà 1992 no ha aconseguit els mateixos rèdits a llarg termini, i avui fins i tot costa de trobar ciutats disposades a acollir els Jocs. Barcelona va estar en el lloc ideal en el moment oportú; i després ha estat conscient del que havia aconseguit: de la ciutat industrial a la ciutat olímpica i, ara, evolucionant cap a la ciutat intel·ligent.

El perill més gran és morir d’èxit. La ciutat emprenedora conviu amb la gentrificació dels barris, la destrucció de la quotidianitat, la irresponsable pujada del preu de l’habitatge i la massificació de les zones turístiques; la ciutat olímpica es dilueix al món per redefinir-se com una ciutat del futbol, la del Barça de Messi. El Camp Nou Experience és una de les atraccions més importants de la ciutat, alguns anys fins i tot la més concorreguda. Barcelona va superar amb nota l’examen del llegat, però ara té una altra prova: adaptar aquest llegat i la consegüent definició de la marca de ciutat a la societat líquida i a la postmodernitat.