Abril del 2017. Estem deambulant amb uns amics per Ballesteries i pregunto a en Pol, el seu fill de 8 anys, si el Barça guanyarà algun títol. La seva resposta marca tendència: “Frank, jo soc del Girona.” Feliç axioma irreversible. No hi ha una enumeració preferencial d’equips en què s’infiltri el dubte de qui animar en un hipotètic enfrontament, i aquesta el·lipsi m’il·lumina una nova generació futbolística que té el Girona com la tria natural. Si l’equip de la meva ciutat està a primera divisió, quin sentit té alenar una entitat que està a cent quilòmetres de casa? Si en Pere Pons és de Sant Martí Vell i l’Àlex Granell, de Girona, per què haig d’imitar un brasiler que juga a la Xina per creure que puc defensar els meus colors?

Amb les respostes a aquestes qüestions els petits arrosseguen els adults a catapultar el seu Girona com a equip predilecte, i aquesta permuta no suposa cap aversió al Barça; és més, si els blaugrana s’emporten la Champions serà meravellós i àmpliament celebrat, però cada cop se sent més als peus de Montilivi que volen fruir de la primera veient els culers vençuts al temple.

Per això, aquesta primera jornada de lliga alguns conversos s’han sentit estranys en adonar-se que celebren amb més entusiasme els gols de Stuani que els de Suárez, que són més de Machín que de Valverde, Guardiola o Lotina, que quan citen el trident es refereixen a Pere Pons, Granell i Borja García, que tenen assenyalant el dia 29 d’octubre amb color vermell per empalmar les barraques amb el dia més esperat, i que l’objectiu futbolístic de l’any és aconseguir 42 punts ben aviat en lloc d’arribar als 100 de final de temporada. De totes maneres, també hem de reconèixer que en Pol i els seus col·legues han comptat amb l’ajut inestimable de la directiva blaugrana, més que res perquè sense ells la diàspora de gironins del Camp Nou hauria estat més complexa. Gràcies Pol i, per què no dir-ho, gràcies Bartomeu!