Dies enrere parlava en aquest mateix espai de la possibilitat que els anomenats eSports, o esports electrònics, o videojocs, es puguin incorporar en un futur al programa dels Jocs Olímpics. Dilluns, el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Thomas Bach, de visita a la Xina, va obrir la porta, a llarg termini, això sí, als eSports en els Jocs Olímpics. Bach s’hi va mostrar favorable, però també hi va posar algunes condicions, per exemple, que no siguin violents. El dirigent alemany va dir que el COI vol “promoure la no discriminació, la no violència i la pau entre els pobles, un fet que no es correspon amb videojocs en què hi ha violència, explosions i morts, així que cal posar un límit molt clar.” El COI vol atraure públic jove i vol apostar per videojocs que “reflecteixin esports de la vida real, com el futbol i el bàsquet”.

Els eSports ja són una indústria que mou milers de milions arreu del món i està previst que formin part del programa dels Jocs Asiàtics del 2018 o el 2022. Bach ho té clar: “És una indústria amb molt èxit, però encara no està realment organitzada” i va subratllar que cal treballar molt en les qüestions relatives al dopatge, els reglaments tècnics o els deures dels competidors amb els rivals.

O sigui, que tard o d’hora, els eSports estaran en els Jocs Olímpics. La pela crida la pela, i en el món de l’esport, electrònic o no, no hi ha negoci més gran que els Jocs Olímpics. Perfecte. En l’article anterior demanava –per demanar que no quedi– que si els eSports i algunes disciplines dels X-Games acaben entrant en el programa olímpic, que canviïn el nom als Jocs Olímpics. I avui afegeixo, que repassin també l’obra del seu fundador el baró de Coubertin i la seva definició d’esport: “Culte voluntari i habitual de l’esforç muscular intensiu sobre un desig de progrés que pot arribar fins al risc. S’ha de practicar amb entusiasme, jo diria que fins i tot amb violència. L’esport, no és pas l’exercici físic bo per a tots si s’és prudent i moderat; l’esport és el plaer dels forts o d’aquells que s’hi volen convertir.” La definició està extreta de la Pedagogia esportiva, publicada el 1922. El 1902, en la Revista Olímpica, Coubertin va escriure: “L’essència de l’esport és l’esforç; el seu condiment indispensable és la competició.”

Estem en el segle XXI. Tenim esportistes milionaris competint en els Jocs Olímpics sota uns ideals creats per un aristòcrata francès a final del segle XIX que els que manen en el COI encara ens diuen que estan vigents enmig de tants milions, de dopatge i de corrupció. Potser sí que l’única cosa que falta afegir a la festa són els eSports. Però que deixin d’invocar Coubertin i els seus ideals.