La meva darrera col·laboració quinzenal (publicada, doncs, fa quinze dies) acabava amb el reconeixement d’una certa pèrdua d’interès davant d’un món futbolístic dominat per un capitalisme desbocat (n’hi ha qui en diu un capitalisme llibertari, però jo m’hi resisteixo) pel qual les xifres de la compravenda de jugadors tots els límits imaginables (i aquell fair play financer pel qual no s’ha de gastar més del que s’ingressa) mentre que els mateixos jugadors cobren uns sous immorals a la vegada que s’escaquegen tant com poden de la hisenda pública. Hi podria haver afegit que, per una diversitat de motius acumulats en el temps, també em resulta desmoralitzadora l’actual directiva del Barça. Potser, a més, tot just arrancava la temporada futbolística, de manera que som lluny de les emocions que arriben amb la primavera. Tanmateix, ara per ara i mentre aquest festival duri, n’hi ha prou que Leo Messi es posi en funcionament al màxim nivell perquè, d’una manera que creia equivocadament perduda, em torni a enganxar al barcelonisme com una manera de viure el plaer del futbol. No em cansaré de dir-ho: hi ha un altre futbolista del club (i em sembla que de qualsevol altre club) que, provinent del planter, jugui a un nivell tan alt que, com a mínim, sigui un dels millors del món de manera tan dilatada com incontestable? Què fa que, amb un talent infinit. sigui capaç de fer mil i una variacions d’unes mateixes jugades, de manera que allò que sembla previsible (i, per tant, susceptible de contrarestar-se i fins d’evitar-se) sigui de nou imprevisible com si, de fet, ho fes per primera i sorprenent vegada? Ho hem tornat a veure en els partits contra l’Espanyol i el Juventus, en què va fer cinc dels gols de l’equip. Aquesta diagonal dins de l’àrea gran fins a arribar a un punt en què creua la pilota sense que el porter pugui reaccionar! Aquesta manera d’associar-se fent la paret amb companys fins a trobar el forat des d’on xutar a porteria! Aquesta capacitat de driblar i desbordar! Messi, ho sabem, juga en el límit del fora de joc i moltes vegades l’evita d’un pèl, però en el cas de la jugada que va significar el primer gol contra l’Espanyol estava en offside (ursai, com diuen al meu poble) quan va rebre la passada de Rakitic. La seva jugada, però, va ser tan brillant, ràpida i intensa (amb els driblatges abans de la definició, tan precisa) que va causar admiració fins i tot en els jugadors de l’Espanyol, que pràcticament no van reaccionar i no van protestar la posició antireglamentària. Sí, mentre duri Messi, se’m fa molt difícil desenganxar-me del Barça i del futbol.