Els partits de Mendilibar al Camp Nou se sap com comencen... i també com s’acaben. Els seus equips deixen sempre una imatge d’equip valent que va a buscar el Barça al seu camp, però que l’única cosa que troben sol ser un cabàs de gols. Els valents van ser també els 51.000 espectadors que, coneixent el programa, es van decidir a anar al Camp Nou un dimarts a les 10 de la nit. Són pocs, però es veu que els programadors de televisió ho compensen fent feliços milions d’espectadors asiàtics. Independentment de la situació, ja se sap que Messi és el rei de l’entreteniment. I ahir hi va tornar a exercir, sense excloure que els meritoris també mantinguessin el protagonisme que van adquirir en el desplaçament a Getafe. Paulinho i Denis Suárez van tornar a signar un gol cada un. Per a l’Eibar no va ser una festa. El seu partit va durar el temps que el resultat va acompanyar la seva proposta valenta. Poc més de vint minuts.

El Barça no va tenir pressa, però va anar per feina. Una cosa és fer rotacions i una altra fer concessions. Sí, Ernesto Valverde també farà rotacions, però amb el control necessari perquè no es converteixin en concessions, com algunes vegades semblava que feia Luis Enrique. Si el tècnic anterior les feia a partir del full de càlcul de minuts per repartir, l’actual sembla que les farà menys automàticament. Respecte a l’onze tipus, ahir en l’equip inicial van entrar dos defenses nous –Mascherano i Digne–, un migcampista nou –Paulinho– i un davanter nou –Denis Suárez–, si tenim en compte que Deulofeu és el relleu natural del lesionat Dembélé. Moltes? Poques? L’avantatge dels que sempre tenen la resposta encertada és que sempre la donen sabent el resultat del partit. O ho avisen abans per si de cas recordar més tard que ja ho havien dit. Deixem-ho que van ser les justes. També sembla que Valverde serà força partidari de fer rotacions a l’abric del Camp Nou. Se les va estalviar en un desplaçament com el de Getafe i les va fer ahir contra un rival de nivell similar, però al Camp Nou.

Amb més rotacions o menys, el Barça no va fer un partir gaire convincent. Si més no, si utilitzem el joc com a unitat de mesura. El resultat no és dubtós. L’Eibar, com tots els equips de Mendilibar, va fer una pressió alta i amb la defensa plantada molt lluny de la seva àrea. La típica situació en què el Barça sap que tindrà dificultats per treure la pilota ben jugada des de darrere, però que si ho aconsegueix se li obre el cel. No va ser el cas. A l’equip blaugrana li costava molt lligar jugades que acabessin a l’àrea de l’Eibar. Hi arribava de vegades, però en cap ocasió com ho va fer Sergi Enrich davant Ter Stegen. No només no va encaixar aquest gol, sinó que en va trobar un a favor sense haver-se posat a jugar. Penal a Semedo i gol de Messi. No és casualitat que el lateral portuguès fos decisiu. S’havia desplegat sovint per atacar sempre que va poder i al mateix temps va estar pendent del perillós Inui. I quan va arribar el segon, el partit encara s’havia jugat la major part del temps al camp blaugrana. Però va ser el final de la competició.

A partir de llavors, el Barça va jugar a plaer, a camp obert. I Messi ho va convertir en una festa. D’ell i dels seus convidats. Els de sempre i alguns de nous.