S’agraeixen els partits vibrants, amb un bon ambient de futbol, en aquestes nits de setembre de Champions tan llunyanes de la primavera decisiva. Encara que sigui per no trencar el ritme dels esdeveniments polítics i socials que viu el país. O per evadir-se’n. La grada de l’estadi de José Alvalade va preparar una nit molt futbolera. Va escenificar l’orgull del club portuguès més famós per la formació de bons jugadors a la seva acadèmia i que exporta per tot Europa. El Barça no jugava contra un club qualsevol ni contra cap nou ric nouvingut a l’elit. L’Sporting de Portugal no té tant poder econòmic, però té tradició, orgull de club i una identitat de la qual presumeix quan la grada mostra les icones formades al club i una pancarta que diu El millor club del món i canta My way (o quan va ovacionar Iniesta quan Valverde el va canviar per Paulinho). El Barça és força superior a l’actual Sporting, però per endur-se els tres punts va haver de resistir amb dents i ungles. Va derrotar l’Sporting, però l’equip portuguès va deixar una gran imatge, amb una destacada actuació de Mathieu, sempre guanyador en els duels amb Messi.

El Barça no va saber treure l’entrellat del partit que li va plantejar l’Sporting en tota la primera part, ni tampoc en la segona, tot i trobar el gol que va ser decisiu. Sí, el Barça va dominar, però el partit es va jugar com volia l’equip portuguès. Els blaugrana tenien més la possessió, però els blanc-i-verds estaven més ben posats. Els visitants atacaven, però els locals no només es defensaven. Jorge Jesús va disposar una pressió avançada, línies molt juntes i la defensa lluny del porter Rui Patricio. Un plantejament que no es podia fer estrany al Barça. De fet, era molt similar al que fa dos partits va preparar Mendilibar amb l’Eibar al Camp Nou. Ni tampoc era gens desconegut per a Ernesto Valverde, perquè era bastant assimilable al que feia ell com a tècnic de l’Athletic quan s’enfrontava amb el Barça. D’entrada, el que cal davant un rival tan convençut del que fa és, com a mínim, igualar la intensitat en tots els aspectes del joc. Això el Barça ho va fer. No va cometre errors, almenys cap de greu, en la sortida de la pilota i va intentar moure-la amb dinamisme en atac. Però no tenia el fil del partit agafat. L’Sporting tenia superioritat, si més no posicional, al mig del camp. Els blaugrana no trobaven llocs de pas, ni jugant en curt ni en llarg. O sigui, no va ser capaç de fer endarrerir el bloc de l’Sporting a còpia de control de la situació i tampoc va saber trobar de manera sincronitzada els espais que hi havia entre la defensa i el porter. Hi va haver un moment en què semblava que el jugador clau seria Alba amb les seves entrades en profunditat. Però la sincronització entre les passades i la seva posició no va ser l’adequada, sovint perquè els llançaments eren des de posicions massa allunyades d’ell, que o bé queia en fora de joc, o bé hi havia una bona cobertura defensiva.

Amb la situació enrocada, tot i el dinamisme dels dos equips, va intervenir Valverde. Va enviar Sergi Roberto, que havia arrencat com a extrem dret, cap a la línia de mitjos. El català va fer molt bé la feina d’enllaç i el joc de l’equip ho va notar. El rival, també. Amb un element més per dins, el Barça va jugar més a prop de l’àrea, va començar a crear perill i va tenir ocasions per marcar. Però Suárez, en la línia dels últims partits, va estar molt erràtic i Messi no va estar prou fi.

La segona part estava servida amb un desenllaç incert. El Barça va haver de tirar de recursos. Un altre cop va agafar avantatge gràcies a un llançament a pilota aturada. Com contra l’Eibar, com a Girona, i també amb gol en pròpia porteria. L’Sporting no va claudicar mai, només es va concedir cinc minuts de dol després del gol. Després es va llançar a la càrrega amb unes ganes commovedores. Aquell sobreesforç semblava impossible després d’haver corregut tant i de lluitar cada pilota. El Barça va acabar sa i estalvi més per ofici que per futbol.