S’explica que el 20 de maig de 1992, quan enfilaven el túnel del camp de Wembley per disputar la final de la copa d’Europa, Johan Cruyff va arengar els jugadors del Barça amb un parell de vocatius que han fet història: “Sortiu i gaudiu.”

Per infondre’ns ànims, en tenim d’altres, d’arengues conegudes. “Desperta ferro” i “via fora” són bel·licoses en la mesura que provenen de l’edat mitjana, quan els Almogàvers ens feien la feina bruta pel Mediterrani i aquí rebutjàvem els atacs i els espolis dels veïns ocupant els carrers dels pobles a tocs de campana. “Visca la terra” i “mori el mal govern” són barroques, perquè mostren l’orgull del sotmès, i “som-hi” i “vinga” ens empenyen a afrontar el desenllaç incert amb el matís que la implicació de qui les invoca es pot sentir al davant, al darrere o al mig del moviment pretès, deixant el distanciament majestàtic d’aquest plural comú republicanament en via morta.

Aquests darrers anys, mesos i dies, hem fet servir l’expressió de saltar al camp com a metàfora del moment en què sortiríem a l’estadi del món per jugar-nos l’ascens a la primera divisió de les nacions lliures, i ja hi som.

En aquests moments previs, quan el rugit es filtra per les parets del vestidor i les grades estan plenes d’autoritats, de gent de bona fe i d’un grapat escandalós d’energúmens amb uniforme, no s’hi val tenir al costat cap “tant de bo”, cap “què més voldria”, cap dubte en la victòria.

El món veu que el nostre estil de joc és diferent, que avancem pels carrils extrems amb tantes travesses, que a la matusseria i el joc brut, els passem per sobre com una locomotora futbolística.

Som molts, només cal que ens comptin i que les trampes, els papers amb una creu al sí les expulsin a la rebequeria de qui no sap perdre. I som molts perquè tots som molt més que cada un dels qui sortirem a guanyar demà, dia 1 d’octubre del 2017, aquesta partida de segles.