Als periodistes esportius ens acostumen a situar en la part més baixa dels professionals que ens dediquem a aquest ofici. Com si fóssim menys que els que es dediquen a la cultura, la societat, la política, l’economia o els successos. No es pot negar que, en moltes ocasions, ens ho guanyem a pols fent segons quines coses. També és veritat que hi ha molts dels protagonistes del món en què ens movem –esportistes, entrenadors, directius...– que hi ajuden molt i molt amb les seves limitacions a l’hora de comunicar el que fan o expressar-se sobre els temes que preocupen la societat. Tot el que estem vivint a Catalunya en aquests últims anys, n’és una bona prova. I també és veritat que la cosa ha millorat en els últims temps, perquè en més de 35 anys de professió he tingut ocasió de tractar amb molta gent i el nivell ha millorat.

Aquest pensament em va venir ahir al cap mentre seguia el ple del Parlament en què es va declarar la independència de Catalunya i es va suspendre tot seguit. I no parlo del que va passar, de si el president Carles Puigdemont va fer el que havia de fer o no. Parlo del que es va poder escoltar en algunes de les intervencions que es van fer a l’hemicicle. I també del que vaig poder llegir fent un seguiment simultani a través de les xarxes socials. I no parlo d’eixelebrats anònims, parlo de política, de periodistes i de creadors d’opinió.

La declaració de Carles Puigdemont va deixar en fora de joc els grups del Parlament. Anna Gabriel va reconèixer que tenien preparat un discurs i que havia d’improvisar. I se’n va més que sortir. En canvi, els grups de l’oposició van demostrar que, o no havien escoltat el president, o no l’havien entès, o els era igual. La imatge d’Inés Arrimadas escrivint quatre ratlles mentre tothom esperava que pugés al faristol, va demostrar el seu nivell. Va improvisar l’entrada, però la resta, el que portava preparat. Pitjor encara Xavier García Albiol, que va tenir més temps però que va fer un discurs que dubto molt que hagués estat diferent si Puigdemont hagués proclamat la independència.

Tots dos, Arrimadas i García Albiol, van convertir ahir en autèntics doctors en ciències polítiques, economia o filosofia molts dels esportistes, entrenadors i directius amb qui els periodistes esportius hem pogut tractar durant anys i panys. I a més, Arrimadas i García Albiol són professionals d’això, amb un sou que els paguem els ciutadans. Els esportistes han de fer esport, els entrenadors, entrenar-los i els directius, organitzar-ho tot. I ho fan. En ocasions, quan parlen, canten. Alguns polítics, que viuen de parlar, canten sempre. Canten i demostren la seva ignorància, la seva mala fe i la seva prepotència. Com van fer ahir els representants de Ciutadans i del Partit Popular.