Als peri­o­dis­tes espor­tius ens acos­tu­men a situar en la part més baixa dels pro­fes­si­o­nals que ens dedi­quem a aquest ofici. Com si fóssim menys que els que es dedi­quen a la cul­tura, la soci­e­tat, la política, l’eco­no­mia o els suc­ces­sos. No es pot negar que, en mol­tes oca­si­ons, ens ho gua­nyem a pols fent segons qui­nes coses. També és veri­tat que hi ha molts dels pro­ta­go­nis­tes del món en què ens movem –espor­tis­tes, entre­na­dors, direc­tius...– que hi aju­den molt i molt amb les seves limi­ta­ci­ons a l’hora de comu­ni­car el que fan o expres­sar-se sobre els temes que pre­o­cu­pen la soci­e­tat. Tot el que estem vivint a Cata­lu­nya en aquests últims anys, n’és una bona prova. I també és veri­tat que la cosa ha millo­rat en els últims temps, perquè en més de 35 anys de pro­fessió he tin­gut ocasió de trac­tar amb molta gent i el nivell ha millo­rat.

Aquest pen­sa­ment em va venir ahir al cap men­tre seguia el ple del Par­la­ment en què es va decla­rar la inde­pendència de Cata­lu­nya i es va sus­pen­dre tot seguit. I no parlo del que va pas­sar, de si el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont va fer el que havia de fer o no. Parlo del que es va poder escol­tar en algu­nes de les inter­ven­ci­ons que es van fer a l’hemi­ci­cle. I també del que vaig poder lle­gir fent un segui­ment simul­tani a través de les xar­xes soci­als. I no parlo d’eixe­le­brats anònims, parlo de política, de peri­o­dis­tes i de cre­a­dors d’opinió.

La decla­ració de Car­les Puig­de­mont va dei­xar en fora de joc els grups del Par­la­ment. Anna Gabriel va reconèixer que tenien pre­pa­rat un dis­curs i que havia d’impro­vi­sar. I se’n va més que sor­tir. En canvi, els grups de l’opo­sició van demos­trar que, o no havien escol­tat el pre­si­dent, o no l’havien entès, o els era igual. La imatge d’Inés Arri­ma­das escri­vint qua­tre rat­lles men­tre tot­hom espe­rava que pugés al faris­tol, va demos­trar el seu nivell. Va impro­vi­sar l’entrada, però la resta, el que por­tava pre­pa­rat. Pit­jor encara Xavier García Albiol, que va tenir més temps però que va fer un dis­curs que dubto molt que hagués estat dife­rent si Puig­de­mont hagués pro­cla­mat la inde­pendència.

Tots dos, Arri­ma­das i García Albiol, van con­ver­tir ahir en autèntics doc­tors en ciències polítiques, eco­no­mia o filo­so­fia molts dels espor­tis­tes, entre­na­dors i direc­tius amb qui els peri­o­dis­tes espor­tius hem pogut trac­tar durant anys i panys. I a més, Arri­ma­das i García Albiol són pro­fes­si­o­nals d’això, amb un sou que els paguem els ciu­ta­dans. Els espor­tis­tes han de fer esport, els entre­na­dors, entre­nar-los i els direc­tius, orga­nit­zar-ho tot. I ho fan. En oca­si­ons, quan par­len, can­ten. Alguns polítics, que viuen de par­lar, can­ten sem­pre. Can­ten i demos­tren la seva ignorància, la seva mala fe i la seva pre­potència. Com van fer ahir els repre­sen­tants de Ciu­ta­dans i del Par­tit Popu­lar.