Fins a les cinc de la tarda d’ahir aquí hi ana­ven unes rat­lles en clau de resistència, per negar-se a entre­gar el Par­la­ment a qui el vol des­truir, per evi­tar dei­xar la con­se­cució de la lli­ber­tat en herència a gene­ra­ci­ons poste­ri­ors. Pro­me­tia que no seria categòric sense tenir la infor­mació que encara ens falta. Però la rea­li­tat ens con­ti­nua avançant per la dreta i aquell arti­cle queda al calaix, per si algun dia ha de tor­nar al seu lloc. Aca­bava aquell arti­cle fent el propòsit que fos l’últim d’un parèntesi que vaig obrir en la temàtica espor­tiva a la qual està des­ti­nat per defi­nició aquest espai. A la vista dels esde­ve­ni­ments, no crec que pugui fer-ho.

Escric de cap i de nou. Encara tras­bal­sat i amb la capa­ci­tat d’anàlisi reduïda, no puc ser gaire ori­gi­nal. Però si alguna cosa hem d’apren­dre del dia d’ahir és que convé espe­rar que les fil­tra­ci­ons esde­vin­guin fets per entrar a valo­rar-los. I que hem de donar-nos un temps mínim per dige­rir les nove­tats que ens venen en uns dies –posem-hi set­ma­nes, posem-hi mesos– d’una com­ple­xi­tat que mai no hauríem ima­gi­nat. Si ens dei­xem por­tar pel prin­cipi d’acció-reacció, esgo­ta­rem els ansiolítics.

Dit això, arri­bats a aquest punt de la cursa val la pena tenir clar que ni la durada, ni els entre­bancs ni el desen­llaç del procés d’inde­pendència de Cata­lu­nya hau­ria d’afec­tar la presa de consciència que l’empo­de­ra­ment de la ciu­ta­da­nia ha arri­bat per que­dar-se. Serà fantàstic si ens n’aca­bem sor­tint a la pri­mera, però si no fos així per qual­se­vol cir­cumstància, hau­rem d’apren­dre dels errors i cons­truir una segona opor­tu­ni­tat, encara més sòlida. Tot­hom és pro­pi­e­tari dels seus actes, però aixe­car-se amb més força després d’una even­tual cai­guda no només és legítim, sinó també desit­ja­ble. Ren­dir-se, clau­di­car, dei­xar la lli­ber­tat d’aquest país per a futu­res gene­ra­ci­ons no seria fer honor a la memòria dels que ens han pre­ce­dit.

Amb totes les piru­e­tes, temps morts, pròrro­gues i vari­ants estratègiques que hem vist en les últi­mes set­ma­nes, es fa difícil de pre­veure res del que pot pas­sar en els pròxims dies. El movi­ment espor­tiu, en un sen­tit tan ampli com sigui pos­si­ble, no en pot res­tar al marge. Durant molt de temps alguns se n’han desentès o han estat tebis, però val més que es mullin tard que mai. Els grans can­vis, les grans revo­lu­ci­ons han exi­git sem­pre com­pro­mi­sos i majo­ries. Els tenim, fem-los ser­vir amb intel·ligència.