Era clar que havia de titular generosament aquest article “Visca la República” per acabar el vertiginós darrer mes en què hem pres l’esport d’equip com una metàfora del que ens passa. I dic generosament, perquè ja comptàvem que entre nosaltres també hi jugaven els convençuts per conveniència.

En un equip de futbol humil, i entenguem-nos que ja hem entrat en la sinècdoque de prendre’l com a paradigma del mallat associatiu del país, també n’hi ha, de vailets i noietes que hi són perquè els hi porten les circumstàncies. Algun analfabet de la societat on viu (penso en la senyora Arrimadas i el senyor Albiol) –o amb la mala bava de qui la vol submisa– les anomenarà doctrinàries, aquestes circumstàncies, confonent l’educació amb el sistema instructor que voldria. Per família, per companyies, per insuficiència d’altres ofertes... (i no escric d’oci, per no reduir-li la importància, perquè el futbol de base i les associacions esportives diverses, cal insistir-hi, formen part de l’entramat educatiu de les societats civilitzades), apuntar-se a un equip deixa enrere el confort de l’aprenentatge individual i aboca la criatura a la complexitat de la convivència. I així, és clar, hi ha qui hi cau de rebot i només posa la cama en una jugada conflictiva si no hi ha cap més remei i molts ulls que miren.

També formen part del tot, aquestes peces que encallen el sistema. En són el punt feble, per on sol venir la jugada fatídica, per on els contraris ataquen sense treva.

En una empresa, avesada, si més no al seu nivell bàsic, a l’anàlisi per DAFO, la temptació d’eliminar les debilitats és tan gran que pot arribar a perdre les oportunitats de minimitzar-les enriquint les fortaleses. Solen fracassar, perquè expulsant el dèbil, el conjunt en pren la por i no gosa avançar per por a equivocar-se.

Per això és tan important la grada d’animació, que en el futbol de base formen els pares, i en la república que volem, cadascun de nosaltres.