Les actuacions diverses que el Futbol Club Barcelona ha presentat en el gran teatre de la història han acabat forçant els seus seguidors a prendre el rol de l’espectador que pateix l’obra per a la qual ha pagat entrada.

Això sol ja ens hauria de fer pensar que la institució que teníem com a prolongació de la nostra voluntat de ser, se n’ha desvinculat per poder representar la manera de ser contrària. Vegem-ho.

Com que d’entre totes les aptituds que coneixem, la voluntat és l’única que, a hores d’ara, podem considerar que està per sobre del bé i del mal que ens confonen, les decisions que la junta directiva ha anat prenent en aquest darrer vaivé històric que ja sembla que es decanta han buscat un equilibri que s’adiu ben poc a l’empenta d’un lideratge diferent de qui juga a veure-les venir. Posats en el símil del teatre, ha actuat com els promotors dels espectacles multitudinaris d’avui, que són aquells que amaguen l’acumulació del capital amb una lluminària encegadora.

No és solament que l’espectador del camp s’hagi convertit en el decorat de les retransmissions televisives i que les aportacions econòmiques dels socis no cobreixin ni de bon tros les despeses de funcionament de la maquinària esportiva, és que l’aficionat mateix, el seguidor per afecte ha deixat de ser cap altre referent que no sigui el comprador de samarretes –i de tota la grotesca parafernàlia que les envolta– i, sobretot, l’abonat dels canals de televisió de pagament. I les decisions han anat per aquí, com hi van totes amb l’excusa (presa com a raó) de la competència econòmica.

Voler mantenir el club per damunt del bé i del mal maximitzant l’índex de penetració en el target més nombrós de la població del planeta exigeix la pèrdua del tret distintiu de la marca Barça, del valor afegit que, al capdavall, fa escollir el partit que es veu i la samarreta que s’estira del prestatge.