Que valgui més caure en gràcia que ser graciós és una frase feta que sortosament s’ha devaluat força d’ençà que la informació es descompon en píxels, perquè la simpatia transmesa mitjançant l’atenció mediàtica persevera tant com la durada d’una notícia a la capçalera dels mitjans de difusió immediata. Caure en gràcia demana tan poca feina que és la potencialitat humana ideal per demostrar la intervenció divina en els afers de les persones. Sense fer res de l’altre món, la visió que des d’aquest es percep de qui obté els beneficis de la simpatia gratuïta és que està tocat per l’ala màgica d’una virtut envejable. I després d’alçar-se tres vegades de la depressió de no pujar a primera en l’última jornada, del Girona, no se’n pot pas dir ben bé el mateix, però cal advertir-lo, perquè això no obstant en pot patir les conseqüències.

Perduda la curiositat morbosa del perdedor que hi torna –perquè vencedor ja no ens consola–, només la persistència arriba a trencar la fragilitat de la immediatesa i pot deixar el vel de la gràcia al rebost de les il·lusions a la carta, que consisteixen en l’esperança d’una victòria enmig de la monotonia setmanal. Si no és així, els llorers de la novetat són tan volàtils que reposen sobre tants equips com gestes es donen al llarg de la temporada: ara mateix, l’interès que agafa el València després de les penoses darreres lligues està prenent l’admiració a l’empenta dels novells.

Els resultats del Girona contra els grans equips de la competició vistos com a sorprenents perquè han tombat els apriorismes comencen a caure de les portades al mateix ritme que es repleguen les simpaties; i pretendre mantenir-les a còpia de gestes seria tant com aspirar a jubilar-se lluint la moda de les passarel·les. El seu repte és mantenir l’espectacle del joc impetuós que desplega, perquè el fa interessant més enllà de la simpatia circumstancial i el pot abonar a una afició perdurable.