Que val­gui més caure en gràcia que ser graciós és una frase feta que sor­to­sa­ment s’ha deva­luat força d’ençà que la infor­mació es des­com­pon en píxels, perquè la sim­pa­tia trans­mesa mit­jançant l’atenció mediàtica per­se­vera tant com la durada d’una notícia a la capçalera dels mit­jans de difusió imme­di­ata. Caure en gràcia demana tan poca feina que és la poten­ci­a­li­tat humana ideal per demos­trar la inter­venció divina en els afers de les per­so­nes. Sense fer res de l’altre món, la visió que des d’aquest es per­cep de qui obté els bene­fi­cis de la sim­pa­tia gratuïta és que està tocat per l’ala màgica d’una vir­tut enve­ja­ble. I després d’alçar-se tres vega­des de la depressió de no pujar a pri­mera en l’última jor­nada, del Girona, no se’n pot pas dir ben bé el mateix, però cal adver­tir-lo, perquè això no obs­tant en pot patir les con­seqüències.

Per­duda la curi­o­si­tat mor­bosa del per­de­dor que hi torna –perquè ven­ce­dor ja no ens con­sola–, només la per­sistència arriba a tren­car la fra­gi­li­tat de la imme­di­a­tesa i pot dei­xar el vel de la gràcia al rebost de les il·lusi­ons a la carta, que con­sis­tei­xen en l’espe­rança d’una victòria enmig de la mono­to­nia set­ma­nal. Si no és així, els llo­rers de la nove­tat són tan volàtils que repo­sen sobre tants equips com ges­tes es donen al llarg de la tem­po­rada: ara mateix, l’interès que agafa el València després de les peno­ses dar­re­res lli­gues està pre­nent l’admi­ració a l’empenta dels novells.

Els resul­tats del Girona con­tra els grans equips de la com­pe­tició vis­tos com a sor­pre­nents perquè han tom­bat els apri­o­ris­mes comen­cen a caure de les por­ta­des al mateix ritme que es reple­guen les sim­pa­ties; i pre­ten­dre man­te­nir-les a còpia de ges­tes seria tant com aspi­rar a jubi­lar-se lluint la moda de les pas­sa­rel·les. El seu repte és man­te­nir l’espec­ta­cle del joc impetuós que des­plega, perquè el fa interes­sant més enllà de la sim­pa­tia cir­cums­tan­cial i el pot abo­nar a una afició per­du­ra­ble.