És possible que les dones puguin ser millors que els homes en un esport en què la condició física té un pes fonamental? No tinc constància que això hagi passat mai en cap disciplina practicada pels dos sexes, però fa unes setmanes s’ha obert un debat sobre la possibilitat que el gènere femení pugui igualar o superar els resultats del masculí en l’escalada esportiva. La detonant ha estat l’austríaca Angela Eiter, que el 22 d’octubre es va convertir en la primera dona de la història que encadena una via –La Planta de Shiva, a Villanueva del Rosario– de dificultat 9b. Amb prou feines una dotzena d’homes han aconseguit completar una via de la mateixa dificultat i només dos –el nord-americà Chris Sharma (9b+) i el txec Adam Ondra (9b+ i 9c)– han superat aquest grau. Abans de l’ascensió d’Eiter, l’escalada femenina ja era tendència el 2017 per la seva espectacular evolució. Al febrer, tretze anys després del 9a aconseguit per la basca Josune Bereziartu amb la via Logical Progression (Japó), la nord-americana Margo Hayes trencava una nova barrera i encadenava el primer 9a+ femení de la història amb l’escalada d’una via mítica com La Rambla, a Siurana. Hayes repetia grau amb la via Biographie, a Céüse, i poc després veia com s’afegia al club del 9a+ la belga Anak Verhoeven amb la primera ascensió de Sweet Neuf, al Vercors. Mentrestant, els nois tampoc es quedaven quiets, i Adam Ondra escalava al setembre el primer 9c de la història amb la via Silence, a Noruega. El mateix escalador txec, el millor de la història en modalitat esportiva, quedava meravellat amb la proesa d’Angela Eiter a La Planta de Shiva: “Crec que fa uns anys la gent pensava que era una broma que una noia pogués encadenar un 9b. Ara és una realitat. Gràcies, Angy, per haver-nos inspirat a tots. Això és tan radical en el context històric com ho va ser l’ascensió en lliure de Lynn Hill a The Nose.” Ondra es refereix a una altra proesa de l’escalada –sense distinció de gènere–, aconseguida en una de les vies de gran paret més llegendàries, The Nose, al Capitan. El 1994, la nord-americana Lynn Hill es va convertir en la primera persona que l’escalava en lliure –sense fer servir elements artificials durant la progressió– i en un sol dia. La primera repetició no va arribar fins onze anys després, amb l’ascensió en dotze hores que hi va fer Tommy Caldwell.

La diferència entre l’escalada masculina i femenina també s’ha reduït al mínim aquest 2017 en la molt minoritària especialitat coneguda com a dry tooling, que consisteix a escalar vies de roca amb material d’escalada en gel. La italiana Angelika Rainer va encadenar fa uns dies, a les Dolomites, A Line Above the Sky, una via de dificultat D15, i es va quedar a una passa del grau màxim aconseguit per un home. L’única proposta d’una via graduada com a D16 la va fer l’agost passat Gordon McArthur a Fernie, al Canadà.

Els motius pels quals les diferències entre homes i dones han quedat llimades al mínim en l’escalada poden ser diversos. Amb estatures similars, una dona pot tenir, per norma general, menys força que un home, però també menys pes, cosa que la pot ajudar, i molt, a progressar per la paret. Tenir els dits més prims i petits també pot ser beneficiós segons el tipus de presa que tingui la via. Si les dones igualen o superen els homes en l’escalada queda per veure –a curt termini serà difícil que passi–, però els últims resultats demostren que aquest esport és, per igualitari, un dels més democràtics que hi ha.