El Joventut de Badalona rebrà 3,2 milions d’euros en quatre anys de l’Ajuntament de Badalona en concepte de patrocini. S’ha de saludar la transparència de l’acord. És diner públic gastat directament en un contracte amb el club i, si de cas, els grups municipals ja fiscalitzaran l’acord i valoraran si patrocinar la Penya val 800.000 euros nets per temporada. Aplaudiment per la valentia de l’equip de govern, que assumeix que haurà de defensar l’acord davant l’oposició. Sovint per evitar el control consistorial es camuflen diners públics a través d’altres organismes municipals o supramunicipals.

Dit això, el patrocini de Badalona amb la Penya torna a fer aflorar l’espinós assumpte del diner públic posat en mans privades. No hi he estat mai en contra com a principi general, perquè negar el valor d’aquests grans clubs com a element de promoció econòmica i alhora d’integració i cohesió social voreja el ridícul. Però tot en la seva proporció justa –i l’acord de Badalona voreja els límits– i, sobretot, sense trencar la regla d’igualtat d’oportunitats entre tots els clubs professionals. Perquè més enllà d’això, el que hi ha és competència deslleial.

Admeto, però, que aquesta invocació que faig és gairebé un brindis al sol. Per centrar la qüestió en el bàsquet i el finançament dels seus clubs professionals, la casuística és tan diversa que fa feredat: el Barça i el Madrid, que financen pressupostos dels grans d’Europa (a l’entorn de 25 o 30 milions) amb els diners del club de futbol i que, a més, no són societats mercantils. El Baskonia, que viu sense patrocinador gràcies a les sinergies amb l’Alavés, entraria en el mateix grup. L’Unicaja, un club que és propietat d’una entitat financera que té l’origen en diverses caixes andaluses, se sosté gràcies a les aportacions del banc. L’Andorra, un equip que, sent una qüestió d’estat, disposa d’un patrocinador potent. Mengen a banda els equips canaris, sostinguts en gran part per ajudes milionàries dels cabildos (òrgans de govern de cada illa). La resta es mou com pot, combinant ajuda pública amb patrocini privat en proporcions molt diferents (no és el mateix Burgos que València). Però tampoc és el mateix el favorable règim fiscal dels jugadors dels equips bascos –una subvenció encoberta més important com més alta sigui la massa salarial– que els de la resta de l’Estat. En resum, un galimaties de regulació legal impossible. En tot cas, a la Penya se li ha d’exigir més que mai una gestió responsable d’aquests diners públics, lluny de l’historial de concursos de creditors i acumulació de deutes de l’última dècada. I a l’Ajuntament de Badalona, que supervisi aquesta gestió.