El diner públic en l’esport professional

El Joven­tut de Bada­lona rebrà 3,2 mili­ons d’euros en qua­tre anys de l’Ajun­ta­ment de Bada­lona en con­cepte de patro­cini. S’ha de salu­dar la trans­parència de l’acord. És diner públic gas­tat direc­ta­ment en un con­tracte amb el club i, si de cas, els grups muni­ci­pals ja fis­ca­lit­za­ran l’acord i valo­ra­ran si patro­ci­nar la Penya val 800.000 euros nets per tem­po­rada. Aplau­di­ment per la valen­tia de l’equip de govern, que assu­meix que haurà de defen­sar l’acord davant l’opo­sició. Sovint per evi­tar el con­trol con­sis­to­rial es camu­flen diners públics a través d’altres orga­nis­mes muni­ci­pals o supra­mu­ni­ci­pals.

Dit això, el patro­cini de Bada­lona amb la Penya torna a fer aflo­rar l’espinós assumpte del diner públic posat en mans pri­va­des. No hi he estat mai en con­tra com a prin­cipi gene­ral, perquè negar el valor d’aquests grans clubs com a ele­ment de pro­moció econòmica i alhora d’inte­gració i cohesió social voreja el ridícul. Però tot en la seva pro­porció justa –i l’acord de Bada­lona voreja els límits– i, sobre­tot, sense tren­car la regla d’igual­tat d’opor­tu­ni­tats entre tots els clubs pro­fes­si­o­nals. Perquè més enllà d’això, el que hi ha és com­petència des­lle­ial.

Admeto, però, que aquesta invo­cació que faig és gai­rebé un brin­dis al sol. Per cen­trar la qüestió en el bàsquet i el finançament dels seus clubs pro­fes­si­o­nals, la casuística és tan diversa que fa fere­dat: el Barça i el Madrid, que finan­cen pres­su­pos­tos dels grans d’Europa (a l’entorn de 25 o 30 mili­ons) amb els diners del club de fut­bol i que, a més, no són soci­e­tats mer­can­tils. El Basko­nia, que viu sense patro­ci­na­dor gràcies a les siner­gies amb l’Alavés, entra­ria en el mateix grup. L’Uni­caja, un club que és pro­pi­e­tat d’una enti­tat finan­cera que té l’ori­gen en diver­ses cai­xes anda­lu­ses, se sosté gràcies a les apor­ta­ci­ons del banc. L’Andorra, un equip que, sent una qüestió d’estat, dis­posa d’un patro­ci­na­dor potent. Men­gen a banda els equips cana­ris, sos­tin­guts en gran part per aju­des milionàries dels cabil­dos (òrgans de govern de cada illa). La resta es mou com pot, com­bi­nant ajuda pública amb patro­cini pri­vat en pro­por­ci­ons molt dife­rents (no és el mateix Bur­gos que València). Però tam­poc és el mateix el favo­ra­ble règim fis­cal dels juga­dors dels equips bas­cos –una sub­venció enco­berta més impor­tant com més alta sigui la massa sala­rial– que els de la resta de l’Estat. En resum, un gali­ma­ties de regu­lació legal impos­si­ble. En tot cas, a la Penya se li ha d’exi­gir més que mai una gestió res­pon­sa­ble d’aquests diners públics, lluny de l’his­to­rial de con­cur­sos de cre­di­tors i acu­mu­lació de deu­tes de l’última dècada. I a l’Ajun­ta­ment de Bada­lona, que super­visi aquesta gestió.