Mascherano i els diners

El cas Masc­he­rano és un nou exem­ple del difícil equi­li­bri en el món del fut­bol entre el que interessa als clubs i el que interessa als juga­dors. Javier Masc­he­rano vol mar­xar en aquest mer­cat d’hivern i el Barça el neces­sita perquè ha pla­ni­fi­cat la tem­po­rada con­fi­ant en la seva par­ti­ci­pació. Són dos interes­sos con­tra­po­sats, amb impli­ca­ci­ons econòmiques i espor­ti­ves col·late­rals, que dei­xen poc espai al roman­ti­cisme. Qual­se­vol es pot posar a la pell d’El Jefe­cito per enten­dre el seu desig de mar­xar ara. Amb 33 anys, el mun­dial de Rússia de l’estiu que ve és l’últim gran esce­nari que tre­pit­jarà, i la seva falta de pro­ta­go­nisme al Barça de Val­verde el pot pri­var de ser-hi, d’inten­tar gua­nyar el pre­uat títol i de sumar imatge i valor de mer­cat. L’oferta del fut­bol xinès té, doncs, totes les vir­tuts, perquè és l’opor­tu­ni­tat de treure el màxim pro­fit econòmic dels seus últims anys com a fut­bo­lista pro­fes­si­o­nal i, alhora, l’opor­tu­ni­tat de tenir el ritme de com­pe­tició que neces­sita per convèncer Jorge Sam­pa­oli i afron­tar la cita mun­di­a­lista en les millors con­di­ci­ons. Igual de legítim i com­pren­si­ble és el punt de vista del Barça. Masc­he­rano és un dels qua­tre cen­trals de la plan­ti­lla. Per tant, el neces­sita, és peça impor­tant de la pla­ni­fi­cació de la tem­po­rada i ara mateix és impres­cin­di­ble després que la baixa per lesió d’Umtiti hagi dei­xat Piqué, Ver­ma­e­len i el mateix Masc­he­rano com els únics cen­trals dis­po­ni­bles per al tècnic. Ja no és només que Masc­he­rano tin­gui un con­tracte per com­plir, sinó que pro­te­gir els seus minuts a l’equip aquesta tem­po­rada va ser un argu­ment que va con­di­ci­o­nar la no con­trac­tació d’Íñigo Martínez, que estava gai­rebé acor­dada. Es podria par­lar d’empat tècnic, però hi ha un con­tracte fir­mat i, per tant, el club té la potes­tat de des­fer l’empat. Podria obli­gar Masc­he­rano a com­plir-lo i que­dar-se, però tren­ca­ria el com­promís mutu (només hi és qui vol ser-hi) i ali­men­ta­ria la lle­genda d’aco­mi­a­dar mala­ment els cracs. Podria accep­tar el desig de mar­xar de Masc­he­rano, però exi­gir el paga­ment d’una quan­ti­tat impor­tant, que ajudés a finançar el fit­xatge d’un subs­ti­tut. O, el més pro­ba­ble, podria pac­tar la sor­tida més ama­ble pos­si­ble per a l’interès del juga­dor, és a dir, amb un preu de traspàs baix i jus­ti­fi­car-la amb la neces­si­tat d’alleu­ge­rir la nòmina, amb el guany net que suposa que el juga­dor està amor­tit­zat i que només s’anti­cipa uns mesos una decisió lògica. Natu­ral­ment, això tindrà con­seqüències, perquè, o bé es debi­li­tarà l’equip –amb només tres cen­trals con­tras­tats–, o bé s’haurà d’assu­mir l’alt cost, d’un altre cen­tral de garan­ties en detri­ment, un altre cop, de la necessària inversió en talent al mig del camp.