La màgia de Lamine
Pas a pas, el Barça de Hansi Flick està transformant una temporada de veure-les venir en una campanya històrica. La supercopa i la copa ja són al sac i la lliga està ben encarrilada, és cert, però la sola presència de l’equip en les semifinals de la Champions (deu anys després) ja és una festa. No és el glamur, ni l’allau de premsa estrangera, és el cuc, l’emoció, la motivació de saber-se a tocar del gran premi. Potser va ser aquest escenari o potser l’ordre natural de les coses, però Lamine Yamal va triar el partit d’anada amb l’Inter –el seu partit 100 amb el Barça– per enviar al món el seu missatge d’amor al futbol, la seva millor interpretació des que va debutar en el primer equip i la seva candidatura a les pròximes Pilotes d’Or. Falten paraules per explicar el que Lamine va ser capaç de crear i generar durant els minuts que van seguir al 0-2 de l’Inter. Els seus driblatges, la seva visió i la seva gosadia van aixecar un partit que havia començat amb el Barça levitant i els italians tocant de peus a terra. Tots els superpoders que han fet créixer l’equip de Flick els últims vuit mesos van brollar de les seves botes per recuperar la iniciativa del partit amb l’1-2 i per fer trontollar la fortalesa d’Inzaghi, desbordant una vegada i una altra fins a inventar-se una altra versió del gol de Pelé, que no va entrar (perquè va anar al travesser), però que ja és viral per la imaginació, la inversemblança, la velocitat d’execució i el voltatge que va endollar a l’equip. El 3-3 no fa justícia, però queda Milà i, passi el que passi, queda clar que anar a Montjuïc a veure el Barça ha deixat de ser una pega.
A 7 partits del ple
Arribar al mes de maig amb possibilitats de guanyar-ho tot no és un títol, però és una conquesta per al Barça després d’uns anys descavalcat de l’elit europea per demèrits propis. La qüestió és que ho pot aconseguir, perquè ho té a set partits. La supercopa va caure al mes de gener golejant el Madrid en la final. La copa va caure dissabte passat també davant el Real, aquest cop en la pròrroga. La lliga està més a prop que lluny, amb 4 punts d’avantatge sobre els blancs, el 0-4 del Bernabéu i cinc jornades per al final inclòs el clàssic a Montjuïc. I en la Champions, espera el cara o creu de Milà i, si va bé, la final de Múnic contra el PSG o l’Arsenal. Sigui com sigui, el Barça marxarà amb el sarró ple. Amb els dos, tres o quatre títols que guanyi, amb una plantilla millorable però plena de talent, joventut i compromís, i amb la certesa d’haver reconnectat amb la seva afició i d’estar molt més a prop de reconquerir el prestigi, l’atractiu i el cercle virtuós que ha de fer el club sostenible.
Elles ja hi són
Per diferent que sigui el context de les competicions masculina i femenina, és obligat aturar-se a valorar el que estan fent les futbolistes del Barça, que també són a uns pocs partits (6) del seu ple o, més ben dit, de repetir-lo per segona temporada consecutiva. Malgrat el canvi de lideratge a la banqueta, malgrat l’adeu de Mariona Caldentey i una certa renovació de plantilla i malgrat els dubtes a l’inici del recorregut, l’equip de Pere Romeu ha mantingut el nivell que fa un any, sota el guiatge de Jonatan Giráldez, va fer possible el pòquer de títols. De moment té la supercopa al sac. En la lliga li queden tres jornades assequibles per concretar el seu lideratge (4 punts d’avantatge) i després vindran les finals de la copa contra l’Atlético i de la Champions contra l’Arsenal. D’elles s’espera que ho guanyin tot, és clar, com si fos cosa fàcil... Però passi el que passi, la seva temporada torna a ser excel·lent, tant pels títols que acabi sumant al palmarès del club, com per haver-se guanyat el lloc en la final la Champions per cinquè any consecutiu i sisè en les set últimes edicions. És una autèntica proesa. I si la guanya, serà la tercera Champions d’una tacada. Una altra conquesta històrica a l’abast només dels escollits.
