Vaig conèixer l’Albert quan ell era un dels golejadors del Campdevànol, a la regional catalana, i jo un cronista de futbol per al bisetmanari comarcal El 9 Nou. La seva consolidació, però, va arribar a l’AEC Manlleu, a tercera divisió, malgrat que aquí també es va fer la lesió que li va fer-se replantejar la vida. Apartat dels terrenys de joc, podia dedicar-se a preparar el seu salt a les banquetes. La meva sorpresa, però, va ser quan me’l vaig trobar a la universitat. Per uns anys, l’Albert va fer carrera acadèmica a la UVic, al nostre costat, on es va doctorar i va aportar el seu talent com a professor de les assignatures vinculades a la teoria i tècnica del futbol en el grau de ciències de l’activitat física i l’esport (CAFE).

La grandesa de l’amic Albert Rudé (Ripoll, 1987), que aquesta setmana ha disputat el mundial de clubs com a assistent tècnic del Pachuca de Mèxic, ha estat per la seva capacitat de reinventar-se i emprendre (co-fundador d’MBP Academy-School of Coaches) però, també, la seva voluntat d’acostar el futbol a la ciència i transferir el coneixement allà on pot posar els peus. Futbol i ciència, m’encanta! Tinc la sensació que la capacitat formativa del nostre futbol regional només l’hem valorada per quants Leo Messi podia treure: és a dir, per quants golejadors poden fer el salt al futbol professional, per quants jugadors aconsegueixen debutar a segona i primera divisió. Però, d’aquesta manera, el bagatge pot ser decebedor.

L’èxit del futbol català també s’ha de mirar per quants Albert Rudé ha tret, per quants jugadors amateurs han vist que podien dedicar-se a la planificació estratègica, i no a la materialització tàctica, d’un esport tan massificat com el futbol. Per quanta gent ha decidit mirar-se el futbol des de la ciència i, avui, aconsegueix transmetre un llegat futbolístic made in Catalonia arreu. Un altre excompany de la UVic, fundador de Soccer Services, Carles Romagosa, n’és un altre exemple: arribar a ser director tècnic de formació del PSG és una fita professional inassolible per a molts. Certament, la cara mundialment més visible del futbol català és, sense cap mena de dubte, el brillant entrenador del City, Pep Guardiola: model i caràcter, tot en un. Però, mirat en perspectiva, si d’alguna cosa ha d’estar content el futbol català és de la quantitat de tècnics i formadors que ha enviat a fer la volta al món. Tècnics, la majoria d’ells, que avui s’han convertit en estudiosos del futbol i que, d’una manera o altra, l’ajuden a millorar treballant-lo en la seva globalitat, qualitativament i quantitativa. A les banquetes, Catalunya cotitza a l’alça.