Del món de la muntanya se n’ha tingut sempre una visió més aviat romàntica. L’imaginari clàssic la dibuixa com una activitat contemplativa, xirucaire, allunyada de les presses i l’estrès de la gran ciutat. El camí és tan important com la fita assolida al final del dia. Si bé és cert que en ple auge de les curses de muntanya encara es manté viva aquesta idea vuitcentista, també ho és que l’ambició competitiva forma part de l’ADN del muntanyisme gairebé des del minut u. Durant el segle XX, la dèria per conquerir els cims més alts del món no va ser res més que una gran competició entre països per veure qui era el primer que s’enduia la glòria: els francesos van escalar el primer vuit mil (l’Annapurna); els britànics, el més alt (l’Everest), i els italians, el més difícil (el K2). Potser sí que aquesta va ser una competició encara impregnada dels ideals il·lustres d’exploració i descoberta de territori, però els que la van dur a terme ho van fer amb l’esperit competitiu dels millors professionals de l’esport modern.

Aquesta ambició ve de lluny. En l’alpinisme del segle XIX ja se’n coneixen episodis, com el que es va esdevenir al Cerví. Atrets pel repte alpinístic que plantejava i pel seu perfil estilitzat, motiu pel qual se la coneix com la muntanya més maca del món, van ser molts els que van intentar convertir-se en els primers a pujar-lo. Aquest cim isolat i fronterer entre Itàlia i Suïssa va quedar com l’últim quatre mil d’entitat verge dels Alps. El 1865 continuava inviolat, i no pas per falta d’intents d’escalar-lo.

El Cerví es va convertir en una veritable obsessió per al jove anglès Edward Whymper des del moment en què el va contemplar per primer cop. Va intentar escalar-lo sis vegades per l’aresta de Lion, al costat italià, però sempre va fracassar. Paral·lelament, el Cerví també atreia l’atenció del científic irlandès John Tyndall. Tots dos contractaven els serveis del guia italià Jean-Antoine Carrell, que es mantenia aliè a aquella competència perquè tenia clar que, fos amb l’un o amb l’altre, formaria part de la primera expedició que trepitjaria el cim del Cerví. Però el juliol del 1865, Whymper va canviar d’estratègia i va decidir emprendre l’escalada del Cerví des de Zermatt, per l’aresta d’Hörnli. Va prescindir dels serveis de Carrell i va contractar el guia de Chamonix Michel Croz i els guies locals Peter Taugwalder i el seu fill. Advertit de les intencions de Whymper, Carrel va sentir que li usurpaven el que ell considerava un dret propi –no podia concebre que el primer a fer el cim no fos italià– i va respondre amb un atac per l’aresta de Lion. La cursa havia començat!

Whymper i el seu grup –set, en total– van fer el cim el 14 de juliol del 1865, a les 13.40 h, i van comprovar amb satisfacció que hi havien arribat abans que el grup de Carrel. Abocats cap al costat italià van poder veure com a Carrel i els seus encara els quedava un bon tros abans de fer el cim, on van arribar tres dies després. Eufòrics pel fet d’haver guanyat, alguns companys de Whymper van proferir insults i burles al grup italià, un gest ben poc esportiu. Tot seguit van emprendre un descens complicadíssim, durant el qual un dels alpinistes va relliscar i va caure sobre Croz. La cordada es va precipitar al buit, amb la sort que la corda que els unia es va trencar. Gràcies a això, Whymper i els Taugwalder van sobreviure. Els quatre alpinistes restants hi van deixar la pell.

L’escalada i posterior tragèdia del Cerví són un dels episodis més famosos de la història de l’alpinisme i suposen l’exemple clar d’aquella màxima que diu que una ascensió no s’acaba fins que tot el grup ha aconseguit baixar del cim sa i estalvi. Talment com un partit de futbol no s’acaba fins que no s’ha esgotat el temps afegit.