Des del Tractat d’Amsterdam del 1997, la Unió Europea ha passat de considerar la importància social de l’esport per forjar “una identitat i reunir els pobles” a tenir-lo com una estratègia per “millorar l’ocupabilitat i fomentar la inclusió social”, com confessen els plans de la Unió Europea per al 2020 fonamentats tant en el llibre blanc sobre l’esport de la Comissió Europea, del 2007, com en les instruccions polítiques de la resolució del consell i dels representants dels governs dels estats relativa al Pla de Treball de la Unió Europea per a l’Esport (2014-2017).

Per fer-ho, a la formació esportiva, se li ha anat restant de mica en mica l’àmbit educatiu de la suma dels esforços individuals per dirigir-la cap a l’ensinistrament d’una massa ciutadana productiva que rep, de la corporació europea, els ingents incentius econòmics i publicitaris d’una multinacional de mala anomenada; vull dir que la unió dels estats d’Europa ha segrestat les nacions i els seus derivats formatius, de la mateixa manera com ho han fet les grans empreses i els colossals conglomerats econòmics, que confonen la internacionalitat i el cosmopolitisme amb els segells i els negociats dels ministeris.

Amb les dades de fa dos anys a les mans, d’abans doncs dels plans espanyols per fer anar l’aigua europea al seu molí central per la via de la reforma impositiva dels monitors i dels voluntaris, Catalunya tenia més de tres entitats esportives per poble i gairebé un 10% de la població inscrita en les institucions federades.

I sense aquestes dades, ni amb les de l’ascendència dels gimnasos i dels clubs de manteniment físic privats, totes les famílies i les agrupacions d’amics d’aquest país saben que qualsevol club o associació esportiva popular que segueixi les directrius publicitades per Europa està condemnat a la ruïna com el mallat d’un edifici amb aluminosi.