Gairebé a les 12 de la nit del dijous 23 d’agost del 2012, Víctor Valdés va cometre una errada alguns dirien que imperdonable al davant de 91.728 persones del Camp Nou i d’una milionada d’espectadors d’arreu del planeta. Essent porter, l’intent de driblar tot sol un especialitzadíssim davanter contrari es va percebre com la frivolitat que sis dies més tard propiciaria la pèrdua de la supercopa espanyola al cap de tres anys de propietat blaugrana.

Deixant de banda que el malaguanyat entrenador d’aleshores, Tito Vilanova, l’excusés amb l’estil Barça de començar a atacar des de la pròpia porteria, la concentració inalterable en els darrers minuts d’aquell partit, posteriorment al davant dels embats de la premsa i després tirant-se a l’esquena els improperis dels barcelonistes i el sarcasme dels adversaris va consolidar una de les millors lliçons dels esportistes: la perseverança més enllà de l’evidència pública.

La força de voluntat comuna queda una mica per sota, d’aquesta aparent tossuderia. Fixem-nos com Víctor Valdés, tan sols dos mesos després de debutar en la lliga i en la Champions, el 9 de novembre del 2002 no es va presentar a l’entrenament amb el Barça B en considerar que, fent-lo recular, Van Gaal l’entorpia. Només tenia 20 anys i, fins al 31 de maig del 2013, quan va anunciar amb un any d’avançada que havia conclòs de no renovar el contracte, va demostrar que no hi ha res de tan potent com un cervell plegat al convenciment de l’ésser.

Va ser una temporada modèlica de compromís i solvència i ni tan sols quan tres mesos abans d’acabar el contracte, el 26 de març, els lligaments del genoll dret li van rebentar el final de carrera, no es va ensorrar. Ara, que amb la fotografia d’un camí solitari de dret cap a l’horitzó amb l’epígraf de “Gràcies per tot” ha tancat les xarxes socials que l’exposaven als ulls del món, si fóssim grecs el mantindríem a les portes de l’Olimp per exemplificar l’autodependència.